Estimulant ambigüitat

Aquesta és una pel·lícula singular, ja que sembla que va constantment en contra de si mateixa a mesura que avança. Al principi, la gosadia ideològica i formal és notable. A la primera escena, hi ha un joc de plans i contraplans que enfronten espais diferents en un mateix temps, que semblen posar en relació els protagonistes abans que es coneguin. Després segueix la descripció d'una relació anticonvencional, la d'un home i una dona que decideixen compartir llit però res més, és a dir, no ser marit i muller, ni xicot i xicota, ni tan sols amants. Es troben, follen i s'ha acabat. I a més hi ha una altra cosa notable: es confessen esclaus dels estereotips de la cultura hollywoodiana, de les comèdies romàntiques, però alhora volen trencar aquests estereotips, una actitud transformada en una bona metàfora quan els veiem asseguts a les famoses lletres HOLLYWOOD que dominen Los Angeles, abans que la policia els faci fora.

Després Will Gluck decideix que allò no dóna més de si i introdueix més personatges, sobretot les famílies respectives. Llavors tot és més clàssic, però no sé si més conservador. El fet que la relació entre aquests dos joves segueixi camins més trillats no anul·la la primera part. Més aviat la posa en qüestió, inquireix l'espectador sobre el que està veient: es tracta de “legitimar” la història sexual convertint-la en història d'amor o de deixar clar que aquests dos personatges mai no podran sortir de la mitologia de Hollywood ni esquivar-ne la influència? Con derecho a roce és ambigua en aquest sentit, i no posa tota la carn a la graella en transformar-ho en una qüestió dialèctica. Això no impedeix, però, que es tracti d'una comèdia frenètica i amb estil.