El seny i la rauxa
Ja fa més de vint anys que Luis Hernández de Carlos ocupa el càrrec de president de Fedicine (que representa les majors) i veu passar consellers de Cultura, directors generals de Política Lingüística i altres càrrecs del govern amb objectius idèntics, estratègies diferents i resultats similars: el fracàs. Trenta anys d'Estatut no han impedit que la quota de cinema en català es mogui al voltant d'un miserable 3%. Què ha passat perquè de cop es parli d'un 11% en 14 mesos i del 35% el 2017?
Les coses van començar a canviar amb l'anterior govern, quan el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras va passar del seny a la rauxa, per expressar-ho en els termes que utilitzava ahir Camilo Tarrazón, president del Gremi d'Empresaris de Cinema: en comptes dels pactes de cavallers inútils que s'havien fet fins aleshores, va tramitar una llei que, entre moltes altres coses, establia quotes del 50% en català i sancions a qui no les complís. La reacció no es va fer esperar: tancament patronal dels cinemes i una proposta per part d'exhibidors i distribuïdors, ara fa dos anys, semblant a la que ahir es va acordar. Ferran Mascarell ha aprofitat intel·ligentment aquest camp de batalla per signar un armistici que pot beneficiar tothom. I ha citat elegantment Tresserras i tots els que han lluitat perquè el català se senti més al cinema. Falta veure si, tal com afirma, el que s'ha acordat acaba complint tots els punts de la llei. O si, en canvi, això del 50% no és, ja, un somni impossible.
