Moda o realitat històrica?

El rock català ja té musical. El signa Dagoll Dagom amb la complicitat de totes les bandes que han cedit partitures. El resultat és un musical llarg, amb uns moviments d'escenografia incessants i un públic entregat a la música (hi ha qui duia a les espatlles una estelada a l'estrena) i que no és gaire exigent en la consistència de la dramatúrgia. La peça genera empatia entre el públic que als 90 eren joves i també amb els que avui ho són i respiren una espontaneïtat irreflexiva. La interpretació, encapçalada per Mariona Castillo i Roger Berruezo, (i molt ben acompanyats per les amigues ebrenques Ona Pla i Mònica Vives, l'ambivalent Paula Vives, el còmic Jofre Borràs, un Albert Martínez amb un final brillant i l'entregat Llorenç Santamaria en el paper de pare que no sap com ajudar el fill) pateix alguna irregularitat per culpa d'uns personatges massa tous, sobretot al principi.

Cop de rock són una cinquantena de fragments de temes dels grups de rock en català (al 2004, una executiva dirà que aquesta música no interessa, que allò va ser una operació política de la Generalitat, per gaudi del públic assistent al Victòria)que es cusen per fer el vestit a un enamorament d'estiu entre una noia senzilla i tímida i el cantant de rock. Hi ha temes de Sopa de Cabra, Lax'n'busto, Gossos, Sau, Els Pets, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja t'ho diré i Marc Parrot, tot i que Bozzo insisteix que la tria no respon a cap voluntat antològica musical. És a la segona part, on la crisi social es reflecteix també en l'estat d'un dels integrants de la banda, que la trama guanya pes. Els moviments d'escena es contenen i les balades respiren amb credibilitat. Si la primera part és una festa dels sentits, la segona és una baixada als inferns amb el cinisme com a company de viatge.

Joan Lluís Bozzo presenta un llibret que passa de l'eufòria del 92 al desencant del 2004. Dels Jocs Olímpics i la Barcelona turística, a l'esvoranc del Fòrum de les Cultures. Aconsegueix salpebrar el text amb la justa mesura perquè els tòpics (SGAE, partits fatxes, Fòrum) no enfarfeguin. Tampoc les músiques obliguen a fer uns girs dramàtics de salt mortal per trenar la trama. Una altra cosa és que fos necessari incloure tantes cançons. Per moments, sembla que el musical giri cap al concert de gran format amb una il·luminació desvergonyida que enfoca els espectadors i trenca la quarta paret sense motiu aparent. La banda Cop de rock es ven els drets per pagar una desintoxicació. Els grups del rock en català, tot i els alt i baixos, segueixen sent referència i atrapant públic. La comunió amb l'audiència segueix ben viva: supera la moda és real.