Els perills del no res

Sophia Coppola sempre ha volgut ser una cineasta moderna. Des de Las vírgenes suicidas, la seva opera prima, s'ha encarregat de fer-ho saber amb treballs d'un tossut minimalisme que fins i tot a María Antonieta, va convertir una reina de França en una adolescent capritxosa i desorientada. El seu film més equilibrat potser sigui Lost in translation, insòlit retrat d'un décalage, història d'amor delicada i melancòlica a partir de personatges perduts, a la recerca d'una identitat impossible. En aquest sentit, Somewhere podria haver estat alguna cosa semblant, les lànguides peripècies d'un actor de Hollywood que tampoc sap molt bé qui és, entre festa i festa, entre compromís i compromís, matant el temps amb activitats insubstancials i intentant trobar un sentit a la seva vida i a les relacions amb la seva filla d'onze anys.

Però Coppola és molt ambiciosa, i els seus referents –d'Antonioni a Gus van Sant— imposen un ritme molt particular a la pel·lícula. Per dir-ho clarament, allò que ella voldria que fos la filmació del no res, del buit existencial, a còpia de silencis i plans llargs, només troba la seva raó de ser en unes quantes ocasions. A la resta, l'estratègia sembla impostada i mimètica; esdevé una mica formulària. Començar la pel·lícula amb un cotxe que dóna voltes i voltes a una rotonda com a metàfora d'una vida sense nord potser és massa evident. I que el protagonista (un Stephen Dorff sense gaire carisma, tot s'ha de dir) afirmi en un moment donat que ja no sap qui és, que no és ningú, que no és una persona, i verbalitza innecessàriament una situació que ja havíem vist amb els nostres propis ulls.

S'agraeix, doncs, l'esforç per aconseguir un estil propi, però és de lamentar que predomini el disseny per sobre dels sentiments.