Com un huracà

Com si hagués absorbit la força de l'huracà Katrina al pas per Nova Orleans, Troy Andrews va posar al descobert els seus pulmons a Bikini i els fonaments de l'Illa Diagonal van tremolar sota l'efecte de tan hiperbòlica bufera. La nova revelació sorgida de la Babilònia del jazz, presentada amb el nom artístic de Trombone Shorty, és un d'aquells antropòfags del ritme amb unes facultats de fagocitació descomunals. Amb tan sols dos discos, el seu nom ja és garantia d'entusiasme. Shorty va correspondre a l'expectació i va donar als espectadors del concert pòrtic del Festival de Jazz de Barcelona just el que hi anaven a buscar: prop de noranta minuts en què el múscul no va deixar marge a les subtileses i les claus de l'entertainment són les que van prevaldre davant la peregrina exigència de rigor estilístic. Shorty trasllada a l'escenari el batibull d'expressions sonores que atresora la llegendària Nola des dels temps de Jelly Roll Morton fins al hip-hop d'avui. Això fa que en la seva proposta conflueixin soul, funk, blues, rap i unes certes aromes de jazz embolcallades en un format pop que és el que facilita la bona digestió a un públic amb ganes d'esbarjo. Alguns podran considerar que és una actualització de les històriques marching bands o fins i tot la reelaboració d'un concepte de jazz de carrer que permet recuperar el gènere –amb el permís de l'ortodòxia– com a música de ball. El que és segur, però, és que Trombone Shorty és un fenomen comercial que ha sabut reactivar amb eficàcia la vàlua incalculable de la música popular afroamericana.