Realisme màgic

Una xicota desenganyada amb traça per pintar bigotis vermells i mocs ben llargs a les fotos, com a revenja; una senyora tímida que somnia ser una estrella; una venedora de riures que, un bon dia, en ven un de tan bo que el client se li mor de riure; una noia que esdevé la reina dels fogons per amor; un poeta que deixa la poesia pel punt de creu i, quan hi vol tornar, la seva musa ja ha volat; una parella que programa sessions de petons entre camions... Tots aquests personatges, i algun més, van omplir diumenge la sala de cambra de l'Auditori de Girona, en el concert de presentació, a Girona, del nou disc, el segon, d'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Bigoti vermell. Faré una afirmació agosarada: Anna Roig és a la música catalana d'autor actual el que el realisme màgic és al cinema o la literatura. Incorpora elements fantàstics o surrealistes al relat de la quotidianitat, de manera que, servida d'aquesta faisó, resulta molt menys agra, dramàtica o trista del que és en realitat. Les cançons d'aquesta vilafranquina i el seu grup són una delícia que el públic, entre el qual hi havia un gens menyspreable nombre de mainada, va seguir amb delit, descobrint cada història els que no les coneixien, i rememorant-les els que han seguit amb atenció l'encara breu trajectòria d'aquest grup, que fa dos anys i mig que va treure el seu primer disc. Frescor, humor, talent, un punt de desvergonyiment i una percepció molt teatral en la posada en escena serien algunes de les característiques de la formació, a la qual l'afavoreix la proximitat d'una sala petita o mitjana com la de cambra de l'auditori, per tal de poder crear atmosferes. A Girona, diumenge, el grup va comptar amb la inestimable col·laboració de tots els músics que van participar en la gravació de Bigoti vermell –entre ells l'e-nergètica Always Drinking Marching Band–, en el qual hi ha joies com la mateixa cançó que dóna nom al disc, com el valset La senyora tímida, la molt tendra Corre, salta, brinca, vola, la personalíssima Caputxeta Roig o La vedette del teu cap, en què l'amor té un punt d'obsessiu.

Està tot pensat abans de sortir a l'escenari, tot programat –quan s'encenen les làmpades entre instruments, quin és l'ordre de les cançons en funció de la temàtica o el ritme, distribuint-los de manera molt intel·ligent i adient al discurs...–, però executat de tal manera que conserva l'espontaneïtat, per a la qual cosa Anna Roig es reserva un petit espai per a la improvisació, de manera que la barreja acaba essent una perfecta veritat escènica. La cantant vilafranquina, enormement expressiva, té un innat dot pel clown-, i en sap treure partit, gui-ada en aquesta faceta per Guillem Albà, un dels pallassos puixants del nostre país, per tal de compondre els personatges que va presentant al públic.

Fins a 17 temes van interpretar Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien. De Bigoti vermell, no se'n van deixar ni un, i hi van afegir alguns dels millors temes del primer disc: Dolces nits de somnis curts, les divertidíssimes Punt de creu i Trini Sánchez Mata, especialment aquesta segona, i la declaració d'amor Je t'aime, que va dedicar al públic, a més de Corro sota la pluja, guanyadora del premi Cerverí de cançó. També hi va haver lloc per a l'homenatge indispensable a Jacques Brel, amb l'enèrgica interpretació, com ha de ser, d'Au suivant.

Tant de bo tornin aviat.