L'Home de Sorra

Fa uns quants anys Freud va utilitzar un relat de E.T.A. Hoffman per parlar-nos de l'Home de Sorra, aquell ésser monstruós a qui tots els nens tenen por perquè altera l'equilibri d'allò familiar i ens obre les portes a l'abisme del que és desconegut. Intruders vol ser una materialització de la teoria d'allò sinistre, situant-se en el terreny de la infantesa. L'Home de Sorra dóna pas al personatge de Carahueca, un ésser monstruós que un nen madrileny de set anys troba en els seus somnis i que intueix que es pot fer realitat, mentre una nena de dotze anys des de Londres també estableix contactes amb el misteriós personatge. Explicada així, Intruders podria ser un viatge d'iniciació en els camins de l'esperit, un conte fosc sobre com els nens són capaços de donar formes a les pròpies pors. No estaria lluny d'algunes obres clau com El espíritu de la colmena d'Erice.

Però intentar fer una comparació d'aquesta pel·lícula amb la d'Erice –tal com va fer el mateix Fresnadillo a Sant Sebastià– no té cap sentit. Intruders està atrapada en una mecànica comercial i de gènere que l'acaba absorbint i portant-la cap a la buidor i l'efectisme gratuït. El personatge Carahueca no té cap mena de carisma, vol ser una actualització de Freddy Krueger. Els recursos utilitzats per crear por i generar una certa atracció a l'espectador són molt tronats i d'allò més previsible del cinema de gènere. Els actors es mouen per la pel·lícula sense creure's el que estan fent. La posada en escena és planera i efectista. El relat s'encalla i no troba una solució convincent que acabi posant en relació la història de Madrid i la de Londres. Al final, fa la sensació que la teoria sobre allò sinistre no era més que un simple pretext per fer una pel·lícula de por d'aquelles que hem vist mil vegades i que després de fer-nos grans ja no ens fan ni por.