Un gran Nobel
El poeta sempre trena realisme, imaginació i pensament
Des de la polseguera que havia aixecat, el 1974, la concessió ex aequo del màxim premi literari del món a dos suecs i antics membres de l'Acadèmia, les possibilitats d'un guanyador nòrdic eren pràcticament nul·les. Però sortosament l'Acadèmia ha decidit superar l'escàndol de fa 37 anys i concedir, amb el cap ben alt, el premi Nobel de Literatura al gran poeta Tomas Tranströmer.
El veredicte del jurat del Nobel no podia haver estat més encertat. Amb Tranströmer l'Acadèmia ha tornat a apostar per la literatura de veritat, més enllà de valors polítics, modes estètiques i factors sorpresa de procedències culturals exòtiques. Tomas Tranströmer és el que hem de denominar un poeta poeta. Malgrat que l'autor s'ho hagi jugat tot a la sola carta de la poesia, també ha destacat com a prosista a partir d'un llibre de memòries i un volum de correspondència literària amb el poeta nord-americà Robert Bly, publicats el 1993 i el 2003 respectivament.
Tranströmer s'ha realitzat professionalment en el camp de la psicologia social i s'ha realitzat vocacionalment en el camp de la poesia. Ha anat elaborant la seva obra lentament des del llunyà 17 poemes (1954) fins a El gran enigma (2004), passant pels altres 10 reculls del mig. És un autor molt individualista, que no ha permès cap tipus de pressió externa sobre la seva escriptura i per aquest motiu va adoptar, des del primer moment, un camí personalíssim que sovint l'ha col·locat en una posició francament difícil respecte a la seva tradició i els seus contemporanis. El conjunt de l'obra de Tranströmer és relativament breu, però la brevetat no és pas un senyal de falta de dedicació o inspiració. Tranströmer sempre ha volgut concentrar-se en aquells pocs poemes que fossin absolutament necessaris i els ha treballat fins a la perfecció. Tranströmer ens obliga a llegir amb calma i cura. Encara que la seva producció sigui reduïda la brevetat no exclou la varietat i la profunditat a nivell temàtic i formal.
Des dels seus poemes Tranströmer ens empeny a reflexionar sobre la fragilitat de l'ésser i els successius canvis de consciència, la difícil empresa de la comunicació humana i els seus límits, la treballosa tasca d'anar construint la identitat personal, la veritat inestable de les coses d'aquest món... Tranströmer sempre va trenant realisme, imaginació i pensament. I ha assajat un gran ventall de recursos formals: versos sàfics, polimetria, haikus, quartets rimats, seqüències poètiques, vers lliure, poemes en prosa, proses poètiques. Ara bé, el poema més prototípic de l'autor és aquell que ens deixa al llindar de la vida, encarats al misteri més preciós i temptador d'un més enllà que sempre es troba aquí mateix a la realitat més propera.
