La tos seca

En el concert de dissabte de l'Orquestra Simfònica del Vallès van tenir tant interès els precedents com la peça gran que convocava el públic, els Carmina Burana de Carl Orff. Seguint la celebració dels 25 anys en què, a cada concert, s'ofereix una fanfara obsequi d'algun compositor, en aquest cas en va ser una de Xavier Boliart. Després, els dos cors convidats es van sumar a una altra constant d'aquesta temporada anomenada ‘El silenci després de Bach', interpretant el motet Jesu, meine freude. El director va mantenir els braços alçats uns instants després de la peça perquè el silenci es fes palès. Silenci que es va perllongar amb l'obra 4'33” de John Cage, que sembla iniciar-se però manté els instruments estàtics durant 4,33 minuts. Cage segurament volia impressionar els oients, però una veu en off ens va advertir que el compositor pretenia que sentíssim els sorolls que integren, també, la banda musical de la vida. El públic va acceptar de bon grat l'experiment i va esclatar en uns aplaudiments que van esborrar l'inici de l'O Fortuna inicial del Carmina Burana que venia a continuació i que es volia contrastat. Els sorolls que vaig registrar, a part dels propis pensaments, van ser el rumor de fons de l'aire condicionat, alguna remoguda en algun seient, algun xiuxiueig i una tos seca de final d'estiu. El Carmina Burana, en general, bé i diferent de concepte de les interpretacions habituals.