Expiació

Girona sembla que agafa l'aire fresc i gris de la tardor. Travessant el pont una munió de gent bada boca i mira expectant. A la façana de l'edifici de la Fundació Rafael Masó projecten imatges de gran format. De forma insòlita, i per una nit, la casa es converteix en un espai generador de joc, música i dansa. El riu Onyar, un espill que calla i contempla. Nits Digitals. És el festival internacional de vídeo i arts digitals. A pocs metres, La Planeta presenta José K., torturado. És nit d'estrena a Temporada Alta.

José K., torturado és una obra, un monòleg dialogant, escrit pel periodista, lamentablement desaparegut el 2009, Javier Ortiz. És un text duríssim, cru i estrany, una ficció d'una incomoditat extrema i de denúncia, a la qual el públic, inconscientment, queda sotmès. Aquí no hi ha lloc per abstenir-se. S'hi pren partit calladament, de forma íntima. Potser ningú és José K., però aleshores això deu significar que nosaltres som els altres, els torturadors? En certa manera és una trampa deontològica, on es formula una paradoxa moral irresoluble.

Quadre escènic: només un cub rectangular al mig de l'escenari, com una mena de peixera suspesa. Darrere, una gran pantalla. Sense llum interior el públic queda imprès en l'acer de les parets, les aparences, el seu reflex, retorna als ulls dels que miren. Tots som jutges del reu. Un so infernal ressona de lluny. És l'esclat d'una bomba. Un llum petit s'encén. El rostre de José K. queda projectat en la gran pantalla. Està assegut dins el diminut prisma, emmanillat de peus i mans, les mans rere l'esquena, nu. Les parets interiors d'aquest terrorífic habitacle mostren l'angoixa del pres. Paraules com un eco de metall, una sonsònia, una rèmora que s'anirà repetint: ‘Mi nombre es José. Mi apellido no importa. Me llaman José K. Soy José K. y he sido torturado.'

No sé si he comprès bé el text o no hi ha res a comprendre en un sentit profund i humà, més enllà de la denúncia de la tortura i de la criminalitat maquillada que qualsevol govern practica. Humanament, i en un sentit moral, el personatge de José K. és repugnant, com qualsevol assassí conscient, com qualsevol terrorista professionalitzat. És impossible empatitzar amb un tipus capaç de sacrificar la vida de la pròpia mare i d'un munt de persones innocents per uns ideals que es basen en la destrucció sistemàtica. El que fa José K. és situar al mateix nivell Estat i terrorisme, ambdós cínics botxins d'éssers incauts dins un sistema. Naturalment s'hi pot estar idealment d'acord en això, però no és justificable llevar cap vida. Si és que la vida és un principi inalienable, és clar. Tanmateix, se'ns pregunta si és justificat torturar per salvar vides. No! És clar! Sí! És clar! Però és aquest el tema de fons?

La veig com una obra que descriu la pertorbació d'un ésser arrossegat per la lògica destructora d'un idealisme qualsevol (on fins justifiquen mitjans) i obscur. Una obscuritat pervertida i delirant. Un justicier que pretén, amb actes terroristes, assassinar com més gent millor per despertar la consciència d'una societat que, de manera semblant, infligeix el mal com a sistema. On és, aleshores, la pregunta?

Duresa escènica i direcció sòbria de Carles Alfaro, capaç d'ofegar, literalment, el públic i l'esplèndid Pedro Casablanc.