Cruïlla del somni

Si el zenit és el punt àlgid del sol, el nadir és l'àpex de la nit. L'espectacle que inaugura La Seca com a espai per al teatre és una exaltació dels territoris canviants que obre la nit metropolitana, just a la cruïlla del somni, l'insomni i l'entreson. Un terreny frondós ipermeable, capaç de convocar els morts i els vius ensems, d'explorar els amagatalls de l'ésser, de resoldre les endevinalles de cada somni. Tot això i més respira el poema narratiu de Quim Español Nadir, d'elevada dicció i original trajecte, que ha estat adaptat a l'escena per Marta Angelat, que assumeix alhora la interpretació i la direcció del muntatge. Potser hi faltava la distància d'una mirada exterior que resolgués alguns decaïments en les giragonses del fil narratiu i que fes més nítid el recorregut. Però tanmateix Nadir és una joieta delicada i lluent, perquè la temperada actriu s'acompanya de l'exquisida violinista –i violoncel·lista i acordionista– Lisa Bause(Las Migas), d'una musicalitat lluminosa i càlida, que extreu vibracions sonores singulars de tot el que toca, fins i tot copes. Un doll de poesia i música presideix aquest monòleg que Marta Angelat pronuncia amb múltiples veus, incorporant tots els personatges del relat sense solució de continuïtat, en un recorregut que deflagra sinapsis impensades com un castell de focs en el tou de la nit. Són personatges insomnes o que visiten els somiejos dels altres, situats ençà o enllà de la mort, i que en el fons ens acaren als nostres neguits, preocupacions i pors, que adquireixen un relleu singular en les hores foscants.

L'escenari de La Seca permet una gran proximitat i organicitat amb el públic que seu a les mateixes butaques reciclades de l'Espai Brossa. Una inauguració que sembla una declaració de principis del que serà el nou espai.