Cinema en català, ara ens toca!
L'acord de la Generalitat amb Fedicine (productores de cinema de Hollywood), el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya i el Gremi d'Exhibidors de Cinema de Catalunya és més que un acord: és un pacte, una encaixada de mans. I és així com els catalans, en la nostra genuïna tradició, hem expressat sempre els nostres compromisos amb els contractes.
L'entesa entre dues parts sempre depèn de la voluntat individual d'entesa de cadascuna. I aquí s'arriba per la via de la seducció, no de la imposició. Una de les parts parla de mercat i de negoci, amb el dret legítim del mercat lliure que promou la seva mateixa existència. L'altra part, la política, parla de la llengua, de la cultura, de l'essència de país. Parla en defensa de l'interès general de tots els ciutadans.
El mercat del cinema entén, com qualsevol altre negoci, que el consum ve donat no només per allò que és necessari, sinó també per allò que es desitja. I els catalans desitgem la normalització de la llengua i de la cultura, en tots els àmbits de la nostra vida. La llengua és un valor compartit pels catalans que ens dóna sentit de comunitat, d'identitat i, per tant, de nació.
El contracte polític només es pot construir relligant el pacte del compromís empresarial amb la implicació de la ciutadania.
Aquest és el punt en què els interessos es troben i poden caminar junts. Aquí és on l'esforç econòmic de la Generalitat representa l'estímul, aquella empenta necessària perquè tots es convencin que el camí és possible. El govern i la conselleria de Cultura han treballat amb els indicadors necessaris, amb objectius concrets i assumibles, i a la vista dels quals el resultat és d'un futur proper esperançador. Un milió i mig d'espectadors no s'aconsegueixen precisament per la força.
És evident que la llei ens dóna el marc d'actuació –un bon marc, cal dir-ho– sobre el qual hem de fer valdre els interessos de país que ens hem marcat entre tots. Però també és cert que per desplegar-la cal trobar el procediment que ho faci viable, la manera de materialitzar-ho. Quan van néixer les negociacions amb el sector de la indústria del cinema fa molts anys no es preveia el procés de canvis importants que s'esdevé ara. Els mitjans digitals ens dibuixen un nou format d'exhibició que obre les possibilitats tant per a la defensa i normalització de la nostra llengua com per a l'accés a les versions originals, que en aquest cas defensaran millor l'obra dels autors i normalitzaran la cultura audiovisual.
Ara toca que l'esforç i el compromís del públic català faci seu allò que reivindica. Els catalans ens hem de mobilitzar, ja que vivim en la conjuntura del dictat lingüístic que ens ve de fora. No només de fora de l'Estat espanyol a través de les poderoses distribuïdores de cinema. El problema el tenim més a prop. El moment coincideix amb la constant agressió espanyola a la nostra llengua. Les sentències del Tribunal Constitucional són reiterades amb l'intent de construir un Estat espanyol que no reconeix la seva pluralitat amb obstinació unitarista i uniformadora (un tribunal capaç de subvertir tot allò que ha estat aprovat en un Parlament, en un referèndum i en unes Corts Generals com l'Estatut del 2006!). Hem de lluitar, en definitiva, per les nostres reivindicacions amb convicció. Cal una societat mobilitzada per aquelles coses que ens han d'ajudar a construir la nació que desitgem.
Si tots plegats aprofitem l'empenta que acaba de donar la conselleria de Cultura, el seu efecte serà multiplicador, imparable, i l'acompliment de la nostra llei serà realment efectiu i superat sense conflicte.