Cuito, Racionero, Zweig

Només l'atzar, que m'ha fet llegir l'un rere l'altre, seguits, els seus llibres de memòries, és responsable de la reunió en el títol d'aquests tres autors. No hi ha res que els relligui, si descomptem que tots tres han viscut èpoques d'enorme dificultat, circumstància que té molt de pes en els llibres de Zweig i Cuito, i que resulta a penes perceptible en el de Racionero.

Stefan Zweig va escriure les seves memòries al llindar dels seixanta anys, desposseït de tot, al Brasil, on va acabar suïcidant-se poc després, el 1942. “Tres vegades m'han ensorrat casa i existència, m'han separat de la vida anterior i del meu passat, i amb vehemència dramàtica m'han llançat al buit”, avisa en la primera plana. Austríac, jueu, humanista i pacifista, autor d'una obra extensa i celebrada, Zweig ens deixa en El món d'ahir: memòries d'un europeu una crònica apassionant que s'enceta en la Viena rutilant i culta dels anys de la seva formació i s'eixampla en una Europa devastada per la guerra. És un llibre lluminós que he llegit en la traducció al català de Joan Fontcuberta que va publicar Quaderns Crema l'any 2001. De manera que durant deu anys he tingut aquesta joia a casa sense fer-ne cas. Però, què són deu anys per a un bon llibre? No res.

Amadeu Cuito relata amb un ànim ben diferent el seu exili a França: “Comparada amb la vida a Barcelona, la vida d'estudiant a París, a mitjan dels cinquanta, era un veritable regal de Déu.” Quina altra cosa podria escriure algú que va encarar les lectures d'adolescència sota el guiatge de Claude Simon, amic de la família, i, anys a venir, premi Nobel de Literatura? O algú que va gaudir, a la Sorbona, del mestratge de figures tan destacades com el sociòleg Raymond Aron? Advocat i economista, nét i fill de polítics demòcrates i catalanistes, Cuito no es va desentendre mai de Catalunya. Ni durant els anys de formació a França ni després, durant una llarga estada professional als Estats Units.

A principi dels anys seixanta del segle passat, quan la feina el va fer retornar a Europa, engegava una intensa activitat política al costat de Josep Pallach amb el propòsit de contribuir a la formació d'un gran partit català d'esquerres inspirat en la socialdemocràcia europea. Però no va poder ser. Els socialistes catalans es van sumar finalment al PSOE “a canvi d'abandonar el principi de partit nacional”, explica Cuito, que afegeix: “El gran partit catalanista que volíem organitzar a partir d'un reagrupament de les esquerres s'acabaria organitzant, mort en Pallach, entorn de la figura carismàtica de Jordi Pujol i les idees moderades del cristianisme social.” L'autor anota encara una altra decepció, en les seves Memòries d'un somni (Quaderns Crema, 2011): la proposta d'un estat federal no va trobar cap complicitat entre els socialistes de més enllà de l'Ebre. I res no ha canviat, des d'aleshores.

Lluís Racionero es va adonar a Berkeley, quan ja s'acostava a la trentena, d'allò que van perdre, els de la seva generació, a causa de “l'exili dels millors cervells, dels intel·lectuals que havien servit la República”. Ho diu a propòsit de la coneixença de José Fernández Montesinos, aleshores professor emèrit de la Universitat de Califòrnia, la persona que el va ensenyar a escriure. Enginyer industrial i economista, Racionero va tornar dels Estats Units amb el títol d'urbanista que hi havia anat a buscar i “penjat de les filosofies orientals”. No crec que hagués estat capaç d'imaginar-se, quan va aterrar a Barcelona, que un dia seria candidat d'Esquerra Republicana i que un anys més tard, quan la dreta recuperés el poder, acceptaria càrrecs i freqüentaria la intimitat del matrimoni Aznar. Memorias de un liberal psicodélico (RBA, 2011), és un llibre ameníssim, xafarder, que, aquest sí, em penedeixo de no haver llegit abans.