Quan Àfrica parla

Àfrica és el nom que agrupa els 54 països d'un continent de mil milions d'habitants, tants com els seus colors, músiques, sensibilitats i narratives diferents, per bé que tots estan marcats pel colonialisme i els seus pòsits empobridors. I, en canvi, amb una sola paraula s'encasellen i resumeixen totes les seves riqueses, tan premsades i empetitides que, com indicava el conductor de les converses celebrades dins de la 2a Trobada Coreogràfica Àfrica-Espanya, Jaime Conde-Salazar, no fan una altra cosa que perpetuar una idea d'exotisme llunyà i confús; un llast més de la seva història colonial que ens allunya de la seva realitat vibrant.

La trobada és una iniciativa de Casa Àfrica, la institució espanyola per a l'intercanvi entre el país quasi africà (per proximitat geogràfica) que és l'Estat espanyol i el continent quasi europeu (per ser Europa el destí de la majoria de les seves riqueses i font dels seus problemes) que és Àfrica. I si l'any passat escalfava motors a la petita illa de la Gomera, enguany la trobada arriba a la península gràcies a la complicitat del Mercat de les Flors, convertit ja fa temps en instrument referencial al mapa europeu de les arts del moviment. Encara que la majoria dels actes d'aquesta trobada eren a porta tancada per als professionals del sector, les dues obres que es van presentar al públic van ser més que suficient per entendre tot el que es podia dir a les ponències o als divans dels jardins del Graner que servien per intercanviar parers. I, bàsicament, és això: només es pot ajudar des de dins i la memòria més nítida és la que no sent rancor.

El director de Tenerife Roberto Torres era el vehicle per entendre la primera de les idees, ja que havia estructurat el seu espectacle, amb ballarins de Mali, Burkina Faso i Senegal, pres d'un dramatisme occidental naïf que cremava les habilitats dels fogosos intèrprets rebolcant-los i enredant-los entre viatges, portes i fronteres... fins al naufragi. En canvi, partint de la memòria que queda en la pròpia pell i composant a partir de la seva integració, el coreògraf Gregory Maqoma ens exposava magistralment el segon principi en un al·legat humanista global que qüestionava, sense llàgrimes que entorpissin la visió, els motius i les transformacions de la història del seu país.

Res és més convincent que l'argument amb lògiques diverses que acaben confluint sobre un mateix punt, i així és com es trobaven les col·laboracions coreogràfiques al seu Beautiful me. Akram Khan, Faustin Linyekula i Vincent Matsoe (l'un cap a la singularitat de l'ésser, l'altre cap a la multiplicitat que viu en cadascú, el tercer cap a la recerca de l'espai que limita els moviments) enfortien el sentit final de l'obra, cadascun amb les seves arrels, contribuint al diàleg on tots guanyaven profunditat en els ecos del ritme, la dansa i el text dels altres.

Maqoma ens recorda els noms dels dictadors que no marxen, dels governs que no escolten, dels déus que no entenen i, per damunt de tot, de la bellesa de l'instant, que no té nom. Perquè la seva representació de la història no és lineal, com tampoc no ho és la de l'espectacle, i demostra que el passat no és mort –en paraules del premi Nobel Wole Soyinka– i que el passat de fet no passa mai. “Els noms són part de la història i canviar-los és canviar la història”, diu. De petit, Gregory Maqoma no podia dir la erra del seu nom, per molt que el seu pare li fes repetir un cop i un altre, i de gran ha anomenat la seva companyia Vouyani, que vol dir alegria. Són referències del passat que serveixen per moure'ns endavant.