Ou gargot

Sempre he pensat que la naturalesa ha fet tots els possibles perquè els homes i les dones se la passin tan bé com puguin. D'aquí aquest potent imaginari que es desplega, a vegades, en l'obscuritat d'un espai teatral qualsevol, suposem la sala La Planeta, a Girona. El patrici que tenia assegut al meu costat deia, en finalitzar l'espectacle, que s'ho havia passat la mar de bé. No puc pas afirmar el mateix. Seria faltar a la veritat, però, si no reconegués els esclats de xiscles emocionals (riallades) que, sobtadament, alguna senyoreta incrustava a l'ambient, un ambient certament xop, animat, burlesc i distès. No podia ser d'una altra manera, perquè l'astracanada escènica perpetrada fou tan desballestada que encara no sé ben bé com prendre-me-la. Provat que el sentit de l'humor és un dels misteris més aguts, estranys i partidistes, sovint un se sent una mica comprimit i ridícul quan la incapacitat li atura el riure popular. Encara sort que sentir-se de tant en tant un home ridícul, que és el que som, és excel·lent per a la salut del cos i l'ànima.

Admiro la companyia Indi Gest, em sento proper als seus plantejaments escènics, en el sentit de crear realitats paral·leles d'un joc visual imaginatiu, amb prou capacitat humorística i originalitat per connectar-hi sovint. Una cosa semblant, amb Josep Pedrals com a poeta, showman i recitador de sonoritats inimaginables. Però reconec que aquesta noble parella de fet i la seva faula sobre el present, Els comptes de la lletera, no em convencen.

Quadre escènic hiperbòlic que anomenaré l'acampada: via làctia (o la llet d'Hera), una tenda de campanya en la penombra i, a dins, un televisor i quatre tipus: Àlex, Carles, Jordi i el poeta Pedrals guitarrejant, bevent cervesa i fumant herba; a fora, plantes d'atzavara i, a terra, contenidors amb els quatre elements d'aquesta fantasia: plomes, fulles seques, aigua i arena; una cassola, galledes, instruments... Els nostres protagonistes resulten somiar-se com a ornitòlegs a la recerca d'una au mitològica: la llètera. El camí mental fins a trobar-la serà l'aventura física somiejada, a força de patacades i un despertar moral d'allò més grotesc.

Aquesta gatada, aquest passar-s'ho bé malgré tout i per damunt de tot, és un pas enrere per a algunes aus (després de Prometeu no res) i una passa (cap a on?) per a l'ocell de pas. Francament, hi trobo a faltar algunes coses teatralment essencials, com ara una dramatúrgia sòlida, una idea clara, almenys, del que es pretén, més enllà de divertir i fer gràcia amb un humor i una actuació rudimentaris (a voltes, amb autèntiques i divertides bajanades). La sensació de pastitx i cafarnaüm desendreçat és total a causa de l'aiguabarreig d'elements (projeccions, música, tirallongues en vers...) en l'esquifida mixtura dramàtica, i en l'entrada i sortida de la convenció dramàtica. Hi ha un aire de gratuïtat que no convenç.

En fi, és el que és, un divertimento?, sense pretensions, de moment, com un ou gargot, que apunta a un públic molt concret: pardals, fans incondicionals i esperits adolescents. Els podreu caçar ben aviat al nou i voladís espai de La Seca, a Barcelona.