Avenç o frustració?

Fa uns dies, el Departament de Cultura i Llengua va presentar un acord amb el Gremi d'Empresaris del Cinema i Fedicine amb l'objectiu d'impulsar el cinema en català i arribar a una quota de mercat (segons les projeccions que l'acompanyen) del 7% per al 2012. L'acord utilitza el procés de concertació previst per la llei de cinema, impulsada pel conseller Joan Manuel Tresserras durant l'anterior legislatura, i representa, si ens atenem a la tradicional precarietat del cinema en català (amb un 3% de llindar infranquejable) i a la situació de bloqueig imposada per les anomenades majors per la llei del cinema, un avenç indubtable. Però, al mateix temps, planteja alguns dubtes preocupants: ¿Quantes còpies circularan de la mateixa pel·lícula en ambdues llengües (sabem les que hi haurà en català, però no el seu pes en el global)? ¿Quina proporció es donarà en el territori, en cada complex de cinema? ¿Resultava impossible garantir la paritat total català-castellà en algunes temàtiques (com ara les pel·lícules infantils) i comprovar, d'aquesta manera, quina és la reacció del públic davant un escenari d'igualtat absoluta? ¿Quines garanties tenim per arribar a la paritat l'any 2017, tal com preveu la llei del cinema? I, finalment, ¿era realment impossible aconseguir que les anomenades majors fessin un gest i assumissin el cost econòmic d'aquest acord, igualment com fan al Quebec, a Espanya i a l'Índia, on doblen a més de 100 llengües sense necessitar cap llei ni cap acord?

Aquests dubtes serien menors si no fos que l'acord es presenta (i voldria remarca-ho especialment, perquè em sembla un element fonamental) com un test que totes dues parts es fan per demostrar o comprovar (segons des de quin costat es miri) si hi ha un mercat per al català al cinema. En definitiva, passem de la garantia de les quotes a la incertesa de les projeccions. A partir d'aquest axioma, l'acord es presenta conjuntament amb una sèrie de suposicions més o menys optimistes sobre el públic que assistirà a les projeccions de cinema en català, que haurien de permetre arribar a una quota de mercat del 7% el 2012, i fins i tot s'aventura a apuntar-ne una altra del 35% el 2017. I no dubto que existeixi aquest públic o que hi hagi un milió i mig d'espectadors disposats a veure cinema en català, però és evident que no podem demanar als ciutadans que cada vegada que van al cinema iniciïn una autèntica gimcana per trobar una projecció en català en una sala perduda en el desert, en un horari intempestiu i enmig d'una oferta abassegadora en l'altra llengua. Allò que ens cal és que la geni visqui el cinema en català com un acte de normalitat i no exclusivament com un gest de patriotisme. En els darrers anys, alguns mitjans de comunicació escrits (precisament les dues capçaleres més llegides al país) han posat en evidència què vol dir exactament la paritat: vol dir oferir els mateixos continguts, a la mateixa hora i al mateix lloc. Quan es fa així, la gent respon.

En qualsevol cas, més enllà dels dubtes raonables sobre el contingut de l'acord, allò que ens interessa, sobretot, és comprovar fins a quin punt a través d'aquesta via que s'ha encetat (la de l'acord escrit) podrem arribar, d'aquí a cinc (o set) anys, a la paritat absoluta que estableix la llei del cinema i a la qual ens vam comprometre el 90% de les forces polítiques representades al Parlament de Catalunya (ERC, el PSC, ICV-EUiA i també CiU). Només amb informació transparent sobre aquest procés i amb un pla que no només englobi el període d'un any, serem capaços de valorar si aquest acord representa un veritable avenç (que ens condueixi a la normalització del català al cinema) o ens situa, novament, en el camí de la frustració. Esperem, pel bé del país, que es tracti del primer supòsit.