Microrelats

Estava tan enllaminit pensant en el precedent esplèndid de Días estupendos, la darrera obra d'Alfredo Sanzol que hem pogut veure per aquests verals, que la decepció amb Delicades ha estat majúscula. Arribava al Teatre Municipal amb crítiques superlatives, que parlen d'herois i heroïnes –que sempre són anònims–, d'àvies i tietes tendres, d'històries gairebé dignes del neorealisme italià, d'una poètica pròpia fruit de passar pel sedàs de la imaginació la peripècia vital de Sanzol i les dones grans de casa seva, aquelles que van veure la seva joventut trencada per la Guerra Civil, experiència que les tornar reservades de tracte, gairebé esquerpes, i aparentment dures.

L'estructura dramàtica amb què treballa Sanzol és molt recognoscible i, en ocasions anteriors, efectiva: cus les nombroses escenes, aparentment inconnexes, amb transicions gairebé inexistents, donant la necessària continuïtat a un espectacle format per poc menys d'una vintena de microrelats. Sanzol, al voltant dels seus records d'infantesa, a partir del tracte amb aquelles dones de casa seva, completa els seus records, en moltes ocasions incomplets, a vegades idealitzats, a vegades simplement reinventats de cap a peus, i mostra un univers propi que vaig trobar que, tret d'històries molt puntuals, pretendre que tingui interès potser és pretendre massa. El tedi no triga gaire a fer acte de presència, i serà sostingut, malgrat els esforços de les T de Teatre i d'Albert Ribalta i Jordi Rico, incorporacions masculines, que són el millor de l'espectacle.