cultura

Crítica

òpera

Bigotis mustis

La insatisfacció difusa que va provocar Jo, Dalí té unes causes no fàcils d'escatir. Fins a quin punt el problema rau en l'obra en si o en la plasmació pràctica? Un pecat original és el llibret de Jaime Salom. Més enllà de l'exactitud o no dels fets que explica, el text és discursiu en excés, i si la primera part vol abraçar massa coses, amb escenes curtes que imposen un ritme entretallat i personatges anecdòtics (Lorca, Buñuel) que no responen a cap necessitat dramàtica, la segona, en aparença més colorista i concentrada, degenera en una confrontació entre Dalí i Gala digna d'un serial de tercera.

La posada en escena de Xavier Albertí va lluitar sense èxit contra les dimensions de l'escenari, però una cosa és la sensació de buidor i foscor general, i una altra abandonar a la seva sort tot aquell que no fos un dels protagonistes.

Miquel Ortega només va poder extreure un so opac de l'orquestra, per no dir res d'un cor de resposta boirosa. Va afectar això l'impacte de la música de Benguerel? És possible, perquè l'interès de la partitura rau més en el fossat, amb una efervescent escriptura per a percussió, que no pas en unes línies vocals sense relleu. Sort que un incansable Joan Martín-Royo i Marisa Martins (fantàstica en l'escena de la mort) van fer de Dalí i Gala dues figures de carn i ossos, intenses en les seves passions i els seus odis, malgrat una projecció limitada, sobretot al costat d'un percussor Antoni Comas.

El pitjor de tot plegat, tanmateix, era la sensació que el Liceu presentava Jo, Dalí no per convicció sinó per obligació, que és la millor manera d'enterrar en vida una obra.

‘Jo, Dalí' de Benguerel
Director: Miquel Ortega
Gran Teatre del Liceu, 19 d'octubre.