Alta volada

Com l'univers, el jazz s'expandeix en dimensions infinites. En mans d'aquesta dona de Minnesota, a la qual es va entregar la medalla d'or del festival, la primitiva síncope i les més sofisticades harmonies s'enlairen més enllà dels núvols fins a conformar una proposta d'alta volada. Maria Schneider és la sensualitat feta pentagrama. Ha hagut de passar més d'un segle perquè el jazz, una música amb excedent de testosterona, mostrés de manera íntegra, instrumental i completa la seva vessant femenina.

L'artífex d'aquesta proesa és una alquimista dels registres sonors i un prodigi de la subtilesa i el bon gust. Com a deixebla avantatjada del gran Gil Evans, les notes i les corxeres que dibuixa Schneider a les partitures es transformen en colors quan la maquinària de la big band es posa en marxa. Una festa sublim cromàtica amb pinzells de primer rang com el saxo baríton de Scott Robinson, poliinstrumentista privilegiat que va trencar el blanc de la tela amb el primer traç sobre el quadre sonor. Paisatges del Brasil –Lembrança– i de la seva Amèrica del Nord particular –Thompson fields– es van anar dibuixant en el mural per art i gràcia de pintors no menys il·lustres com el tenor Donny McCaslin, l'acordió Gary Versace, el guitarra Ben Monder, el bateria Clarence Penn i la rúbrica en el bis del soprano de Steve Wilson. Solistes amb veu poderosa pròpia que sota les ordres de l'evocativa Schneider aboquen el seu talent en benefici de l'orquestra i li concedeixen una qualitat superior de sabor exquisit amb capacitat per satisfer els paladars més exigents. La 43a edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona no podia tenir una inauguració oficial més impecable.