Buidar el pap

Daniel Veronese fa una bona pentinada al text d'Albee, el deixa en hora i mitja però no el marca profundament amb els trets més significatius del seu particular estil. És un muntatge, això sí, extremament àgil i l'escalada de violència que es desferma resulta vertiginosa i trepidant. El tàndem protagonista eleva la pressió de l'artefacte a nivells gairebé irrespirables, com cal. Emma Vilarasau i Pere Arquillué s'envesteixen, es burxen, s'esbudellen amb tenacitat i obstinació, infatigables en l'escomesa. Construeixen així aquest matrimoni deteriorat i perdut que necessita estomacar-se per respirar i rebolcar-se en la humiliació per continuar vivint. Aprofiten la visita d'uns amics recents per arrencar-se la pell en públic i arrossegar els nouvinguts al xuclador de la seva aspra i viciada convivència. Ivan Benet i Mireia Aixalà engalten l'impuls arrossegador dels protagonistes i obren escletxes en l'atapeït drama almenys per esbufegar i no asfixiar-se. L'escenografia és tan sufocant com el tens ambient que els intèrprets recreen mentre van buidant gots i ampolles d'alcohol. A les antípodes de l'esbravat muntatge que ja fa una bona pila d'anys ens oferia Adolfo Marsillach junt amb Núria Espert al Tívoli, l'espectacle de Veronese sap com fendir la pell, desfibrar els músculs, arribar a l'os i extreure'n el moll. Una medul·la enganxifosa i amarga que defineix la natura humana amb les seves febleses i força destructiva. Els intèrprets treuen espurnes en un treball intens i ple de desassossec. Amb la beguda, es buida el pap, es vomita i hom es queda com nou. Sobre l'escenari, un procediment com aquest és com una teràpia col·lectiva. És més barat anar a teatre que pagar-se un psicòleg...