Quadern de Cinema
‘Les aventures de Tintín' és un projecte que, des que es va anunciar, va injectar una certa inquietud en el tintinòfil. Ara sortim de dubtes
Per als ‘tintinindiferents'
Entre les moltes connexions cinèfiles de Les aventures de Tintín (els àlbums, no la pel·lícula), n'hi ha una que no sol ser gaire esmentada. Orson Welles i Hergé van compartir una mateixa font d'inspiració: Elmyr d'Ory, el famós falsificador d'art que es convertia en principal focus d'atenció a Fraude (1973) i que el mestre belga volia satiritzar sota el nom de Ramó Nash a l'inacabada Tintín i l'Art Alpha. Té certa lògica que fos un falsificador d'art un dels dolents de l'àlbum de Tintín que mai no podrem llegir (no compto, com a lectura substitutiva, l'edició dels esbossos i el pla de l'obra: una joia, però no un discurs tancat). La Fundació Hergé i el seu braç executor (la Societat Moulinsart, que en gestiona els drets d'explotació) sempre han estat alerta, vigilant tot allò que pogués ser considerat una falsificació de Tintín o una irreverència envers el llegat canònic del seu creador.
Hi ha hagut moltes víctimes en aquesta lluita per preservar les essències –entre elles, una de propera: El loto rosa, homenatge de l'escriptor i guionista Antonio Altarriba a Tintín, que incloïa un relat de ficció en clau crepuscular i realista–, però potser l'estrena de Les aventures de Tintín: El secret de l'Unicorn de Steven Spielberg ens hauria d'inspirar una nova pregunta: no és aquest producte oficial, beneït per la Fundació Hergé i Moulinsart, una de les més radicals falsificacions/perversions que s'han fet mai de l'obra original?
Abans que el lector em malinterpreti, convé aclarir una cosa: la pel·lícula, com a tal, és un prodigi, la superació evolutiva del sense of wonder aplicat al cinema d'aventura que Spielberg va desenvolupar a la seva (de moment) tetralogia d'Indiana Jones. Una mobilitat de càmera com no s'havia vist mai –i que estira el fil d'alguna de les troballes de Robert Zemeckis: el seguiment del bitllet de tren volador a Polar Express (2004), per exemple– i un ús del motion (o performance) capture prou fluid perquè, al cap d'uns minuts de projecció, ens oblidem de la tècnica i estiguem amb els personatges confirmen l'excel·lència del resultat formal. Però la pregunta, aquí, és si aquesta forma és o no és una manera conseqüent de llegir la línia clara.
Quan vaig sortir de la primera projecció de premsa, atabalat com si hagués baixat de la muntanya russa més llarga del món, tenia clar que m'havia agradat la pel·lícula. Només van caler tres comentaris de companys que coincidien en la convicció que (més o menys) la pel·lícula era “impressionant i divertidíssima, però els còmics –mal terme, afegeixo– eren una llauna”, perquè posés en quarantena la meva primera impressió. Plena de picades d'ullet al tintinòfil –fins i tot al tintinòleg–, Les aventures de Tintín: El secret de l'Unicorn és, en el fons, una pel·lícula per al tintinindiferent (perdonin el neologisme). Com l'Star Trek (2009) de J.J. Abrams era una pel·lícula per als no trekkies obsessionada a no fer enfadar els trekkies. Hergé, mestre de l'expressió justa, és i no és a la lectura de Spielberg, que ha optat pel pur excés, per un “més pels seus diners” que es dóna bufetades amb el tipus d'experiència i plaer que proporciona la lectura d'un àlbum de Tintín. El més sorprenent és detectar la influència estètica de les revistes masculines de ficció popular de l'Amèrica de postguerra: aquelles publicacions amb portades espectaculars que, en bona mesura, van inspirar tots els dissenys preliminars que va fer Jim Steranko per a A la recerca de l'arca perduda (1981). La línia clara s'infla, esclata i dóna pas a un univers de textures hiperrealistes i ressons virils on Tintín exerceix de conjunt buit, d'espai en blanc on cada espectador pot col·locar el seu propi rostre.