Experiment o joguina?

No sé si Steven Spielberg és conscient que amb aquesta pel·lícula ha posat fi a moltes coses. Al cinema tal com l'enteníem, sense anar més lluny, i a les nocions de posada en escena, planificació, estructura o interpretació actoral. Ja sé que bona part del cinema contemporani havia trencat tot això, des de Pedro Costa fins a Apichatpong Weerasethakul, però fer-ho des de la indústria, des de la més estricta comercialitat, és una altra cosa.

Només cal una mica d'atenció, no obstant, per adonar-se que aquí el que menys importa és la narració i el que més, el flux dels esdeveniments, un vertigen imparable que ens porta d'aquí cap a allà sense admetre una sola protesta, que uneix passat i present sense necessitat de flashbacks, que no manté un pla fix en tota la pel·lícula, esborrant així el concepte d'enquadrament. Spielberg ha ingressat en la nòmina dels experimentadors per la via del blockbuster, demostrant la difuminació d'aquest tipus de fronteres.

Però llavors Tintín és una mera excusa, una altra demostració de la lluita entre el passat i el futur del cinema en el cas de Spielberg. I arribo a la conclusió aquí, més que mai, que aquest enfrontament ha experimentat un curtcircuit devastador. Perquè Spielberg sempre ha volgut explicar històries, tornar al plaer del cinema clàssic, de la faula i el conte. I, sincerament, a qui importen les vicissituds de Tintín, la recerca de l'Unicorn? Les aventures d'Indiana Jones tenien una certa densitat dramàtica, però aquests ninots més aviat lletjos, aquesta barreja d'animació i humanitat, ni tan sols la cerquen. Spielberg està en el seu dret, però llavors se li veu el llautó, perquè el seu vessant cerebral va a davant de la seva intuïció creativa, i el resultat és una imatge mutant encara a la recerca de si mateixa. Potser és cinema contemporani, però nascut mort, fet per aniquilar un altre vertigen, el nostre dret a pensar de què estan fetes les imatges. I, darrere de les que formen Tintín, només hi veig fum.