El Michael Jackson del flamenc

Els aplaudiments van tapar el zapateado de Farruquito un cop i un altre de pura ovació; la platea del Coliseum era plena d'incondicionals del geni de petita figura, reverenciada després d'un temps sense trepitjar els teatres catalans, i se'ls va tornar a ficar a la butxaca.

Farruquito ha organitzat Baile flamenco amb molta tranquil·litat, cosint números d'obres passades amb espai per als solos dels músics i perquè els ballarins entrin i surtin sense pressa. Però quan ell balla, els peus no callen ni en els girs, ni en els salts, començant cada frase amb una claredat pausada que es desenvolupa com una cridòria que acaba tancant els ulls per omplir-se de la música i dels jaleos del públic fins que els torna a obrir, emborratxat, posseït del seu geni.

Tot l'espectacle és en el ball i el seu acompanyament musical, res d'escenografia ni cortines de colors. Per tota decoració hi ha el vestuari dels ballarins i els feixos de llum celestial que cauen en alguns moments sobre els músics, com el pianista Pablo Rubén Maldonado, que realment sembla tocat per la mà de Déu. També els quatre integrants del cos de ball són feres menudes que trenquen motlles i obren pas al seu mestre, Farruquito.

Aquest vell de 29 anys balla com un salvatge, deixant sortir la fera que batega sota el somriure i les paraules amables amb què dóna les gràcies a tècnics i organitzadors. Quan la força dels seus peus trenca el taló d'una bota, sense perdre més de dos compassos musicals es descalça i –quan semblava que continuaria ballant com la joveneta Carmen Amaya, a qui es dedicava el festival– recull a l'aire les botes que un dels ballarins s'ha tret en un impuls, i se les calça en una revolada per continuar ballant, imparable.

Farruquito apel·la a la puresa del flamenc com Michael Jackson ho feia a la del soul. Tots dos comparteixen la ingravidesa més profunda que hi ha.