El circ de la bogeria

El circ, al Quebec, amb un nombre d'habitants semblant al de Catalunya i una superfície gairebé una cinquantena de vegades superior, és, des de fa uns anys, una qüestió cabdal, i destinar-hi diners públics és una mena d'operació de país. Gràcies a aquesta predisposició, hi han crescut companyies com ara el Cirque du Soleil –el de més gros i de més anomenada–, el Cirque Eloize, que ja va ser a Temporada Alta el 2007 amb Nebbia, i Les 7 Doights de la Main, que aquest cap de setmana ha presentant l'impressionant PSY al Teatre Municipal de Girona. Al Quebec, el retorn d'aquest suport al circ que es formula en la conversió de Montreal en la capital mundial d'aquest art, ha compensat amb escreix, per diverses vies (econòmica però sobretot de projecció internacional i com a eina de cohesió social), la inversió realitzada. A la Ciutat del Circ es troben l'Escola Nacional, el Cirque du Soleil i el complex Tohu, que compleix a més una funció social impagable de prevenció de la marginalitat.

Les 7 Doights de la Main és, de les tres companyies principals, la que aposta per un llenguatge més contemporani en els seus muntatges, hi ha una voluntat de dramatúrgia i una estimulant barreja de llenguatges artístics, com en el cas de PSY, en què l'espectacle es basteix a partir del virtuosisme en l'execució d'exercicis circenses, com el malabarisme, la corda vertical, acrobàcies portades o no, la perxa xinesa, la roda alemanya, el trapezi, l'equilibrisme i els salts de palanca. Totes aquestes accions, que en mans dels artistes quebequesos esdevenen pedres precioses, estan encastades en una estructura en què tot està mesurat al mil·límetre i que combina el teatre gestual amb la dansa contemporània i una suggeridora banda sonora. La ment i l'inconscient humà és el món en què es submergeix aquesta joia vitalista i alegre, i és prou obert per deixar volar la imaginació, de manera que els creadors de l'espectacle s'han basat en les afeccions de la ment humana –com l'amnèsia, la paranoia, l'agorafòbia, la hipocondria, l'esquizofrènia i l'obsessió– per llançar-hi una mirada lúdica i enginyosa, que va en sentit contrari a l'estigmatització.

Un home que sent veus que l'ordenen penjar-se d'un trapezi i ho fa aguantant-se només per la regió de l'axis dóna pas a un obsessiu compulsiu que gairebé és engolit pel marasme diari, del qual fuig amb acrobàcies portades, i aquest a un prodigiós malabarista que es submergeix en els traumes d'infància, amb un pallasso sinistre i una llançadora de ganivets inclosos. La primera part acaba amb una divertida sessió de teràpia de grup i un solo meravellós d'una etèria trapezista. La segona part guanya en ritme i espectacularitat. Els efectes visuals es multipliquen i la dramatúrgia no es fa tan present. Arriben alguns dels moments més àlgids de l'espectacle, amb la vistosa roda alemanya, els equilibris sobre bastons a la recerca de la pròpia identitat d'un dels personatges i amb dos acròbates –ella es diria que està afectada de narcolèpsia– evolucionant per la perxa xinesa gairebé com si ho fessin en el pla horitzontal i mostrant, com tots els intèrprets, un domini del cos inversemblant. Gran ovació merescuda.