cultura

L'últim octubre de Miquel Pairolí

A punt de situar-se entre els millors escriptors catalans de la segona meitat del segle XX, Miquel Pairolí va morir el 6 de juliol del 2011 i va marxar pendent d'explicar-me, encara, per què la protagonista d'El camp de l'ombra condueix un Lancia Delta. I el que és pitjor, aquest estiu, Miquel, no vas poder rellegir Lighea de Lampedusa.

Al Garraf, Miquel, els últims raigs de sol porten encara calor i claror, molta claror, sobretot claror. És l'octubre més calorós de les últimes dècades al Penedès i el mes amb millor clima al teu Empordà des del 1954, l'any mateix que va ser construïda la vostra casa a Quart i l'any que Joan Vinyoli s'instal·là a can Pallí de Begur. Aquest triangle de costa preferit: Palafrugell, Palamós i Begur llueix esplèndid. Tot ben lluny del teu Octubre que “va començar amb una fredorada”. I això que l'estiu va arribar malament, de pena. Del juliol, ni te'n parlo. I nosaltres fent riure, això sí, cruspint-nos uns bocates de pernil a peu de rierol a les portes de Quart. Semblaríem uns irreverents, això sí, si no fos per la íntima sensació d'afecte i estimació que va dur-nos fins allà pel teu enterrament. A mi –i cito en el teu discret nomenclàtor– a la M.C. i a l'E.S. Va venir fins i tot la C.S, al primer funeral conjunt que recordo, a no ser que el traspassat fos de la família. A l'igual. I compte, hi assistí el conseller Mascarell, home sensible i de cultura fina, i l'alcalde de Girona, periodista també. En aquest sentit, tu, un funeral de primera a major glòria de la nissaga de la teva Cera. I a tots ens va quedar clar, com vas deixar dit i deixar dir, que “per raons òbvies” tu hi series només de cos present.

La solidesa de l'obra de Miquel Pairolí, la capacitat narrativa i la precisió en la descripció d'ambients i sensacions no pot passar desapercebuda en aquest país petit i sempre emprenyat. Per l'escàs artifici formal del seu relat i, malgrat això, la seva exuberància. Un estil contingut però florit, a la vegada ferm i sinuós, com l'escorça de l'alzina surera. La teva alzina, Miquel, la que persevera. Com tu, Miquel, segons va definir Pla els homes de la teva terra: “Endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, veuen un peix, polsen una vela, segueixen un núvol, ensumen un rastre, fan pronòstics raonats i prudents, tenen el paladar fi i tot ho volen fresc. Tenen enginy a la mà, els sentits desperts, senten créixer l'herba, dormen amb un ull obert. No hi ha una altra cultura que aquesta en aquest món, la resta és dolor, neguit i cendra”. Tens raó Miquel, carpe diem.

Pairolí: articulista a l'Escaire del diari El Punt i a l'Avui, cap d'opinió al liquidat Diari de Barcelona desaparegut malgrat la seva “esperança irracional” en la supervivència, guionista del Literal de TVE, biògraf de Joan Oró, autor d'assaig, estudis literaris i teatre... premi Crítica Serra d'Or 2011 pel dietari Octubre. I el més important, en paraules de Lluís Muntada, “mantenia inexpugnable el seu cercle íntim i prodigava una amistat noble”. Gràcies Miquel: “Per a en Xavier, que s'ha llegit aquest llibre amb més afecte que no pas jo.”

La narrativa de Miquel Pairolí és sensual i crua, precisa, continguda i vital alhora. Un cant a la vida i un pols a la mort des de l'exacte punt de la serenor personal i creativa que Vinyoli situa en un punt exacte:

“Tot giravolta com en un parc d'atraccions, / Però tu i jo vivim al botó de la roda, / On és imperceptible el moviment.”

En Miquel deixa feta una gran literatura. Construïda amb elements senzills i propers però aprofundint en els grans temes de la creació. El sentit de la mort i de la vida: l'implacable piconadora del pas del temps, la renúncia indefugible als grans plaers de les vides que la vida mateixa ens va prenent. I ho ha fet amb les mateixes eines rebudes de l'herència intel·lectual i genètica que ell reivindica de la gent del camp, dels pagesos de l'entorn de l'Onyar. Amb precisió, paciència i coneixement d'allò que té entre mans, bé sigui el tràmec corcat del pare i de l'avi, o bé sigui l'última entrada del proper dietari tot just encetat: no ha estat un somni, no.

Poc amant del gregarisme i dels saraus, algú hauria de reivindicar per a ell la Creu de Sant Jordi –“per raons òbvies”– a títol pòstum. O no. Millor que li dediquem un mirador des d'on es vegi el que en Miquel veia i puguem aprendre a pensar i a ser com ell pensava i era. I sobretot, que hi hagi el seu banc preferit i que s'hi albiri, no fotem!, una magnífica panoràmica del perfil de les Gavarres en caure el sol. O una bonica plaça a Girona, què collons!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CRÒNICA

The Tyets decreten l’inici d’estiu a Cap Roig

televisió

Desestimada la demanda per plagi contra ‘Eufòria’

Barcelona
CINEMA

La mostra FRONT programa una quinzena de films sobre memòria democràtica

ROQUETES
CINEMA

‘El aspirante’, de Juan Gautier, guanya l’Atlàntida Mallorca Film Fest

Palma de mallorca
LLETRES

La Fira del Llibre d’Ocasió recordarà en una mostra el Papasseit llibreter

BARCELONA

El Mediterranea Festival preveu uns 20.000 assistents a la vuitena edició de dissabte que ve

ROSES

Sílvia Pérez Cruz encetarà el F’Estiu de Calonge i Sant Antoni el dia 5

cALONGE I ST. ANTONI
CRÒNICA

Entre Suzanne i Toquinho amb Camilla

FOTOGRAFIA

Àlex Burgaz fotografia l’evolució de la societat amb més de 20.000 imatges durant 45 anys

BARCELONA