Cometre ‘waiting'

Kristyan Lupa ha deixat per a la posteritat espectacles de primera categoria, inoblidables. Però mai no ens havia caigut. Si voleu, podem omplir la vacuïtat de Waiting room.0 i especular, tot fent waiting, amb la suposada radiografia de l'univers, Bauman i la modernitat liquida tant com vulgueu, però l'avorriment de favor té alguna cosa de fanatisme. Entesos! Són les quatre de la matinada i ens trobem davant un quadre viu, emmarcat per línies vermelles, som voyeurs que mirem la sala d'espera d'una estació perduda i abandonada enmig del no-res: grafits en parets brutes, taules i cadires disperses, algun sillonet, brutícia, matalassos per terra, dues pantalles enormes, llums fluorescents penjats i tota la grisor inimaginable. Entren uns viatgers descarrilats i es van acomodant a l'espai: una parella de mitjana edat, un grupet d'actors, una dona vella, un noi jove, una periodista, i dos grafiters nocturns que viuen a l'estació, en una sala a part. I observem l'home en la col·lectivitat, en temps real, una, dues hores...; veus, algunes converses i diàlegs, discussions banals, tòpics, Auschwitz pel mig, Hamlet, silencis; alguns dormisquegen, els altres fan un volt per l'entorn, personatges que entren i surten, desapareixen i apareixen sense cap lògica; brots d'escenes, vulgaritat, alguna historieta, inanitat... I molts desesperem a la sala d'espera on el temps no passa, mentre continuem observant l'home en la col·lectivitat, més gris i fastiguejat que mai. Pantalles que dupliquen imatges, plans diversos del mateix... De seguida es comprèn que els sobretítols són del tot prescindibles, que no cal intentar seguir-los per desxifrar cap sentit, perquè no n'hi ha, tot és igual, insubstancial, no està passant res, només el temps amb la seva constant parsimònia. Tedi i esgotament. Mitja part. La gent que dormia marxa cap a casa. Les pantalles continuen projectant imatges d'alguns personatges. Sensació de futilesa. Entrem de nou a la sala. Tot continua igual. Ara els grafiters es proposen seduir noies. Abans, però, un passeig per Auschwitz filmat, rebolcada per terra, una noia balla i es despulla, l'ensurt d'un tret i tots contra la paret, l'home de la pistola no suporta tot aquest jovent, cal reproduir l'efecte Auschwitz, tots pantalons avall, més trets, l'esposa se'n riu, però l'anciana ja en té prou, se'n va perquè l'esperen. I arriba el so d'un tren, agafen les coses i fugen. Queden els grafiters en suspens, que dubten de pujar al comboi. En fi, hores d'esgotament, inversemblança i pura artificiositat. La sensació d'haver vist un munt improvisacions sense cap causalitat lògica ni dramàtica. I tot això amb un elenc actoral de primera. Bravo! Excés escenogràfic i temporal totalment gratuït i prescindible. Quina és la finalitat? Atuir el públic físicament i mental, irritar-lo en extrem? I encara hi ha mesells que s'ho empassen dues vegades!!!