Luxós entreteniment

Josep Maria Pou és un gat vell. Una obvietat que ve al cas de l'estada a Girona de Truca un inspector, una peça produïda pel teatre que ell mateix dirigeix (Teatre Goya, Focus) i que ha suportat acceptablement el pas del temps –escrita el 1945–, malgrat que ha necessitat una severa retallada en el text per evitar redundàncies i disquisicions prescindibles. L'obra es mou entre el melodrama i el thriller, de manera que poca cosa es pot dir de la trama, molt senzilla però amb un parell de sobtats girs argumentals, sense descobrir allò que no és convenient. Arthur Birling (Carles Canut), empresari i patriarca de la família, celebra amb la seva dona Sybill (Victòria Pagès), i els seus fills, Eric (David Marcé) i Sheila (Paula Blanco), el prometatge d'aquesta amb Gerald Croft (Rubén Ametllé), hereu d'un altre empresari d'èxit. Tots ells són al menjador de la mansió Birling, una habitació espectacular amb un notable aire victorià, en què no hi manca cap detall: folrada de fusta, amb columnes tornejades i decoració bigarrada. La luxosa escenografia exemplifica el caire d'aquesta producció. Aparentment tot va bé, fins que irromp a escena l'inspector Goole, que investiga del suïcidi d'una jove, un fet que, per diversos motius, trasbalsarà la família sencera. Fins aquí. Només afegir al respecte que aquesta obra, que posseeix un remarcable rerefons social i que juga amb la realitat i les aparences, podria ser ben bé una referència del millor Daulte, tret que en aquest cas existeix una lectura moral que, per si no queda prou clara, és vessada directament sobre el públic amb un to alliçonador: tots som responsables del que succeeixi al proïsme, perquè tos estem connectats. Aquesta era la tesi que defensava Priestley i la seva traducció política era el socialisme, enfrontant l'individualisme a ultrança representat pel liberal Winston Churchill.

L'escenografia, la il·luminació, fins i tot els efectes sonors estan mil·limetrats per tal d'anar en la mateixa direcció del text, per col·laborar a crear atmosferes. Destaquen les polides interpretacions de Pou i Pagès, fins i tot de Canut, malgrat alguna llacuna resolta amb ofici, i la correcció d'Ametllé. Paula Blanco no aconsegueix de cap manera rescatar de la insipidesa la seva Sheila –un problema cabdal–, i quelcom semblant li passa a David Marcé amb el borratxo Eric. Un luxós, però discret, entreteniment, agradós per a la majoria de públic.