‘Junts al paradís'

No hi surt aquesta frase en el text d'Owen McCafferty, en l'adaptació teatral que el 2005 va fer de l'obra de J.P. Miller. “Junts al paradís”, l'expressió noruega que utilitza per brindar Kirsten, el personatge que interpreta Lee Remick al film Dies de vi i roses (Blake Edwards, 1962), sintetitza, amb ironia feridora, el drama que protagonitzen Kirsten i Joe, Mona i Donald en aquesta versió, una parella alcoholitzada. No hi surt, però podria fer-ho, perquè el text teatral en conserva l'essència.

Sílvia Escuder, primer, i Lluís Baulida després, es van enamorar d'aquest text, en què McCafferty hi aporta tot un seguit de qüestions més aviat secundàries, canviant localitzacions, nacionalitats, eliminant complexitats, per adaptar-ho a un espectacle teatral de dos personatges, mantenint-ne l'estructura. Tant els va agradar el text que Baulida va decidir que el primer text de llarga durada que dirigiria en teatre –té una trajectòria força densa en l'àmbit audiovisual com a realitzador– seria aquest.

L'espectador entra a la sala i topa amb una enorme gàbia, un voluminós quadrilàter, una mena de presó amb els barrots molt separats, dins la qual hi ha una tauleta samb dos gots i una ampolla, dos tamborets i, al fons, un armari, tot d'un to grisós. La condició de realitzador audiovisual de Baulida –això és una hipòtesi– l'ha dut a mesurar molt bé tot allò que hi ha a escena, res no és sobrer i tot té el seu simbolisme, sobretot l'osset de peluix de la criatura de la parella, Killian, l'únic toc de color que es permet en tota la funció, en línies generals molt més àrida i desesperançada que el film que, com a mínim, comença amb un toc de comèdia molt
d'Edwards. La mesura que hi ha en tot plegat, però, és perd amb l'ostentosa gàbia, metàfora innecessària de l'atzucac en què es troben els personatges, que esdevé molesta redundància i nosa visual, malgrat que la intenció és concentrar l'atenció del públic sobre els dos intèrprets, que es mantenen sempre a escena.

Donald, de Belfast, treballa per a un corredor d'apostes i és destinat a Londres, on aconseguirà una bona posició gràcies als triomfs del cavall irlandès Arkle. Coneix a l'aeroport Mona, també de Belfast, que fuig de casa seva, per mirar d'encalçar els seus somnis. A Mona li agrada passejar pel pont de Westminster i encantar-se observant el Tàmesi, igual que Kirsten es passa hores mirant el mar a la badia de San Francisco. A la versió de McCafferty, en nou escenes el públic podrà seguir el viatge de la parella al paradís i la seva davallada als inferns, a causa de la conversió en addicció del que en principi era un ritus social: la ingesta d'alcohol. Com en el film, arribats a un determinat punt de degradació, Donald es consciencia del problema, però Mona es nega a acceptar la realitat. Malgrat tot, passen un temps abstenint-se de veure, però la malaltia torna a fer acte de presència, acompanyada en aquest cas d'una exclamació de desencís del públic en el moment clau, la qual cosa és indicatiu del nivell d'implicació d'aquest que van aconseguir els intèrprets, a part de la potència indiscutible de la història.

Les diferències entre el film i la peça teatral es van dissipant a mesura que la peça avança i només tornen a aparèixer al final, en què es fa referència a la situació política i els aldarulls (troubles) que es viuen a Belfast, i en què McCafferty obre una mínima escletxa a una possible curació i rehabilitació de Mona, una possibilitat que en la versió cinematogràfica de Blake Edwards es descarta categòricament, mostrant els dos camins possibles. Donald, com Joe, s'adona que deixar de beure és una decisió personal, mentre que Kirsten confessa la seva incapacitat per abandonar la beguda, quelcom que Mona no farà pas, de manera que el final és del tot ambigu en aquest sentit i constitueix una novetat.

A nivell interpretatiu, és un veritable repte, com sempre que es tracta d'encarnar personatges amb el nivell de consciència alterat, en aquest cas, borratxos. Xavier Ripoll, després d'un inici vacil·lant, de gestualitat excessiva i amb la veu massa engolada, va fer una gran progressió i va aconseguir una bona composició del seu personatge, mostrant-ne els estats, sense necessitat d'exagerar els passatges d'embriaguesa. Escuder, en canvi, prescindint absolutament de la convenció i buscant una interpretació realista, va alterar en excés la gestualitat i la veu, un problema compensat en part per l'entrega absoluta de tots dos intèrprets, d'una honestedat a prova de bomba. Un muntatge molt digne, un esforç encomiable, un text colpidor, al qual no li calen gàbies ni presons sinó, com ha quedat demostrat, bons intèrprets.