Intriga i desencís

Si la sala Beckett ja va intuir que Martin Crimp era una de les veus més interessants de la dramatúrgia britànica el 2004, ara es constata amb l'èxit de La ciutat (Royal Court, 2008). Avui ja es parla d'ell com l'hereu de Harold Pinter, perquè és capaç de dibuixar uns espais amb molta tensió, tot i que l'escena sigui convencional. El mèrit de Crimp és que dissenya una trama servint-se d'un joc formal que aporta intriga, humor àcid i que obliga l'espectador a mantenir una gran atenció per cada detall que es pugui convertir en metafòric del que vindrà. L'obra, dirigida per Víctor Muñoz i amb un repartiment format per Sílvia Bel, Joan Carreras, Míriam Iscla i Diana Gómez, s'estrena demà (21h) a La Planeta i farà temporada del 17 de novembre al 18 de desembre a la sala Beckett de Barcelona.

Una parella aparentment feliç amb una casa amb jardí a la ciutat i dos nens que creixen a casa es creuen dues notícies un vespre: que s'està revisant l'estructura de personal a l'empresa de l'home i que la dona (que treballa de traductora) ha mantingut una conversa de dues hores amb un escriptor que, habitualment es nega a qualsevol tipus de relació. Aquest és l'embrió del que serà la seva separació. A més, la veïna es presenta a casa demanant que procurin que la canalla no faci tant de soroll. Són els elements primaris per obrir una magrana de relacions que, sense pontificar res, desvela la complexitat de la societat actual, destapa totes les capes de la societat. Muñoz celebra que la intriga arriba a una escena final que, tot i ser desencisadora, no decebrà l'espectador.

Pel director de la Beckett, Toni Casares, aquest és un dels millors textos actuals per explicar “el moment sociopoliticoeconomic que viu Europa: “És un estilet molt potent que parla de com un món se'n va en orris”. Per Casares, amb La ciutat, es demostra que el teatre reacciona davant dels fets actuals.

Per Víctor Muñoz, el repte era aconseguir que fos normal l'estranyesa per on transiten els personatges. I és que Crimp els dota puntualment d'uns monòlegs inconnexos per arribar a formular una demanda feridora. És el joc que utilitza l'autor per captar l'atenció del públic i anar desplegant secrets dels personatges.

Martin Crimp va publicar El camp el 2000 (va ser una de les peces amb què es va presentar a Catalunya). En aquell passatge imaginava una parella que decidia sortir de la ciutat i refugiar-se al camp per retrobar-se amb la natura, la veritat. La fugida, però, seria inútil. Ara, a La ciutat Martin Crimp s'atreveix a posar la lupa en el centre del conflicte. Els personatges també troben un refugi en el camp de la creació, un altre miratge que resultarà fallit.