Crítica
jazz
Voraviu rítmic
Randy Weston és un il·lustre vestigi dels gegants del jazz. Els seus 85 anys, lluny de ser un condicionant o una excusa venerable per justificar les limitacions d'un home ancià, resulta que són un al·licient que l'enriqueix en talent, intensitat i saviesa. I així ho vam poder gaudir, meravellats, a Luz de Gas. Pocs músics com aquest rentaplats d'un restaurant de Harlem als anys quaranta, s'han sabut submergir en les interioritats sonores del continent africà i extreure'n el més obert dels somriures (African sunrise). De la mateixa manera que fidel als seus principis boppers, també ha tingut la capacitat d'homenatjar un dels pares d'aquella revolució, Dizzy Gillespie, evocant l'essència afrocubana del seu percussionista de capçalera amb la peça Chano Pozo. Aquestes dues composicions van ser les que van capitalitzar el magnífic concert. Al seu costat es trobava el contrabaix prodigiós d'Alex Blake, un músic que es passeja per les quatre cordes amb una agilitat i una força que contagia l'entusiasme. I per donar-li la rèplica, el percussionista Neil Clarke va colpejar els cuirs amb palmells, punys, dits i colzes transmetent la poesia de tots els ritmes escrits. I és que és en el voraviu del ritme on es troba el gran secret de la jazzística de Randy Weston, un músic immens d'un misticisme terrenal que podria ser la síntesi entre el primer Monk i l'últim Coltrane.