Un senyor de l'escena

Davant del pòrtic de Santa Maria de Ripoll, quan encara no estava protegit per les actuals vidrieres, la instantània ens mostra un moment de la representació de l'obra de Bernard Shaw Santa Joana l'any 1967. S'hi poden veure alguns dels millors actors de l'escena gironina del segle passat: a l'esquerra, Josep Maria Capella Riera, amb hàbit de clergue; després, vestit tot de blanc, Joaquim Boada –l'únic actor que va interpretar el paper de Jesús a la Passió de Girona–; seguidament, el polièdric Carles Vivó, amb tots els atributs d'un inquisidor, i donant-los la rèplica, Joan Canals. El poder es confabulava per llevar la vida a la donzella d'Orleans, representada llavors per Maria Jesús Medina. Deixaria la pell entre les flames, malgrat la defensa de les veus que sentia aquella bona noia, trempada, però incòmoda. Una nit memorable, com moltes d'altres, perquè la mateixa obra es va portar a diversos indrets emblemàtics i, sobretot, al passeig Arqueològic –ara tant oblidat– i s'acabava d'estrenar.

Josep Maria Capella, que va morir dijous passat, va ser un actor de característiques excepcionals. Dotat d'una veu poderosa, sonora i colpidora, revestia una seriositat que contagiava dramatisme a les escenes. De molt jove, va pujar a l'escenari de La Salle, per passar a un programa de ràdio religiós amb el nom de Resurrexit. Allà es va formar el Quadre de Veus de Ràdio Girona, que sovint canviava l'estudi pels escenaris. En aquells temps va començar a imposar-se un corrent de modernitat en els arguments, que aniria arraconant tant el teatre de tresillo com el de faixa i espardenya, per oferir títols de grans autors europeus i americans: Becket, o l'honor de Déu, Lorenzaccio, Plet per l'ombra d'un ruc, Truca un inspector, de Prestley, Casa de nines, de Henrik Ibsen, i tantes altres. Obres que varen trencar motlles en una societat adormida sota la dictadura franquista. En totes aquelles vetllades, Capella fou l'eix sobre el qual giraven els altres personatges.

Aquest home que ara ens va deixar va interpretar, per exemple, un llegendari Shylock d'El mercader de Venècia, de William Shakespeare, en versió catalana de Josep Maria de Sagarra. L'arquetip de jueu, mesquí, venjatiu i odiat en una societat veneciana farcida de nobles senyors que gaudien d'una vida plaent, i als qual molestava l'afany d'usura del protagonista. Shylock pretenia cobrar amb “una unça de carn”, que calia tallar del cos d'un deutor, d'acord amb les lleis de la sereníssima llacuna...! Ell mateix, conjuntament amb Narcís-Jordi Aragó, va donar a Girona el text de la Passió més moderna que mai no s'ha escrit: La llum de la veritat.

Amb el seu comiat, desapareix una altra figura il·lustre de l'escena gironina d'una època passada i superada per la dinàmica actual de les grans escenes i les grans temporades, amb artistes amb catxet i tècnics de pagament. Llavors tot es feia –tal com se solia dir– per amor a l'art, i l'única retribució eren els aplaudiments del públic.