Ciutat interna

Continua el Festival de Tardor de Catalunya, Temporada Alta, amb el seu degoteig impertorbable d'estrenes, assotant implacable l'enteniment dels espectadors més pacients i fidels. Així, divendres, a la sala La Planeta, contemplant l'estranya mirada d'aquesta ciutat fabulada per Martin Crimp. El jove autor anglès fa pensar una mica en l'estil i la profunditat inquietant de Harold Pinter, com si en fos un hereu sensiblement honest i sense subterfugis pedantescos.

Francament, no n'estem una mica fins al coll, de la demència diària i continuada de la crisi? D'acord, potser colpeja el nostre món capitalista i ha desbaratat les estructures físiques i mentals per infligir-nos la por i el domini absolut, la reverència i l'acceptació de qualsevol fet, per desmesurat i beneit que sigui, al qual no fem altra cosa que plegar-nos-hi democràticament acollonits. Tanmateix, i per fortuna, aquest només sigui un tema latent en la pertorbadora ciutat de Crimp. Considero que sembla anar més al fons, si no m'erro, malgrat simular estar-se en un univers petit i íntim.

Tinc la impressió que La ciutat és una excel·lent sàtira sobre la vida matrimonial, la de Cristopher i Clair, una parella benestant i educada, amb nens, casa amb jardinet i tota l'ensaïmada de la benvolença, l'acompliment d'expectatives socials i el futur prometedor. Una sàtira, deia, pausada i sense estridències, si voleu, però que evoca un quadre absolutament desassossegat i obac de les relacions humanes, a les quals donen vida uns personatges freds i desapassionats, que semblen no experimentar mai ni amor ni alegria, i que parlen distanciats sense arribar-se al fons. És un text molt bo, també estrany. Potser el més complicat de veure sigui el trucatge teatral que Crimp porta entre mans. La peça és plena d'ambigüitat i fredor, amb punts de surrealisme i misteri, i tot un seguit esbossos enigmàtics i insinuacions de violència contemporània que incomoden. Desdoblaments, repeticions, objectes amenaçadors... En el fons, sembla jugar a un joc pervers amb el públic, pertorbant-lo serenament i de manera deliciosa, per situar-lo al davant de la sensata i pura incomunicació adulta. Acidesa, ironia, crueltat i un particular sentit de l'humor molt british. Entretant, però, i amb molta subtilesa, maneja una meditació sobre el fet dramatúrgic i el propi escriptor (ell mateix?), al qual sembla veure com un xuclador impàvid i amoral de la vitalitat literària que produeixen les desfetes en la vida humana.

I, no obstant l'excel·lent estil teatral, tota aquesta suggestió textual i escènica no va acabar d'entreveure's. Crec que és una qüestió actoral, i no poso en dubte la vàlua dels intèrprets, inqüestionable (Sílvia Bel, Joan Carreras, Míriam Iscla i la jove Diana Gómez), sinó senzillament el to, possiblement equivocat. Tot era molt distant, i els diàlegs ressonaven freds i mecanitzats, com si els actors llancessin el text i no escoltessin; cosa que produïa una desconnexió fàcil. Hi faltava, en definitiva, vida i emoció, el pic essencial de veritat i versemblança. Estranya sensació, perquè hi ha l'ànima i el potencial per compondre un espectacle molt captivant. De dijous vinent al 18 de desembre, un èxit a la Sala Beckett de Barcelona.