Aixeta i “grifo”

Per a denominar la vàlvula mecànica que s'acciona manualment i que, adaptada a l'orifici d'un recipient o a l'extrem d'una canonada, regula l'eixida d'un líquid, els valencians tenim la paraula aixeta, encara ben viva en una part molt gran del nostre domini lingüístic.

Usar per a aquest concepte el vocable grifo és un castellanisme innecessari i inadmissible que hem de combatre enèrgicament.

En valencià s'ha usat també, per a denominar aquest utensili, la paraula oixa, que es pronuncia amb o tancada. Aquest mot és el que sempre s'ha utilitzat a Banyeres de Mariola per a denominar l'atifell definit però, actualment i per desgràcia, s'usa en aquella població de l'Alcoià només com a paraula especialitzada per a denominar les aixetes dels tonells o bótes de vi. El vocable oixa ja el trobem documentat a Montaverner en el segle XVIII i Mossén Griera el va arreplegar a Albaida a la primeria del segle XX, cosa que ens fa pensar que, en altre temps, el mot va ser usat en una zona bastant ampla del valencià nord-meridional.

En el valencià clàssic també es va emprar, amb aquest significat, el mot grifó (amb accent a la o) que té el mateix origen etimològic que la paraula castellana grifo.

En el llenguatge oral i en el llenguatge escrit, en tots els registres, els valencians hem d'emprar sempre la paraula aixeta i mai la paraula grifo.

Les paraules oixa i grifó les podem usar únicament en llenguatge literari, ja que han caigut completament en desús (el mot grifó s'usa encara a Mallorca, però fa molts anys que va desaparéixer dels parlars valencians i la paraula oixa, com ja hem dit, s'usa únicament a Banyeres de Mariola amb el significat concret que hem especificat més amunt).