Cabaret o la vida plural de Manolo

Si tingués algun poder bíblic faria asseure tots els adolescents de calces caigudes del país en una butaca del teatre i els obligaria a veure Groucho me enseñó su camiseta, per una qüestió d'educació i descobriment, per fer-los gaudir de la ironia demòtica de Manolo i per acarar-los un sentit històric. Qualsevol país necessita el seu poeta popular, per una qüestió d'higiene; això és fonamental, però avui se'm fa difícil, després de la mort de Manuel Vázquez Montalban, trobar-ne cap. Per exemple: com s'agafaria Manolo aquesta iconografia feixista-mussoliniana en la qual es recolza i publicita, tot fent campanya, algun del partits polítics catalans? Ben segur en trauria una copla puntual, irònica, clara i castissa.

Groucho me enseñó su camiseta és un espectacle musical, una mena de cabaret literari que es mou entre la reivindicació i l'homenatge plural del prolífic escriptor, esbossant una sinuosa línia de memòria biogràfica que recorre els racons de la infància i fins l'inevitable estafa biològica, la mort a Bangkok. Però la gràcia és fer-ho amb l'esqueix més festiu i desconegut del nostre irònic gastrònom-poeta-culer, a través de la seva faceta més folgada de lletrista de cançons, amb la bona pensada d'introduir el públic a la dimensió més alegre, procaç i popular del l'imaginari Montalbán.

No ens enganyem, l'estampa escenogràfica té alguna cosa de precarietat poc distingida amb aquella parella de talladures fotogràfiques exposades: l'una, la figura de Manolo, d'alçada natural, mig somrient, assegut rere una taula estranyament gran amb cadires; l'altra, una espantosa representació iconogràfica kitsch tòpica de Barcelona que prefereixo no descriure; una columna dòrica i un barret, dues maletes, una bola del món estelada, una olla, un vaixell blanc i un quadre prerafaelita d'Ofèlia. Al centre un piano elèctric, instruments i dos músics que bonament interactuen. La idea dramatúrgica és construir, mesclant extractes dels seus llibres, la pròpia veu, frases, poemes, un argument a partir de la quinzena de cançons, algunes encantadorament divertides, que van composant l'escena vital i sentimental, la temàtica social, literària i crítica que engloba l'univers de Manolo, les paraules, idees, gustos de l'irrepetible defensor de la cultura popular i del barri xino. Aquest atmosfera, que és la que importa, hi és perfecta. Magnífica la veu i la simpatia de Cinta Moreno, i encara més sensacional Laura López, que canta de meravella, és expressiva i desborda comicitat. Potser la temporalitat de l'espectacle sigui un pèl excessiva i la coreografia repetitiva i escassa, però l'efecte alegre, entranyable i enjogassat hi és tan honest com culminant.