Icones d'un temps
L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Europea i la transició política començava a passar a la història. David Trueba utilitza aquesta conjuntura concreta per proposar-nos la trobada entre dos personatges nus, que es mostren davant de les càmeres tal com són amb el desig de convertir-se en paradigmes d'una generació. Ell –José Sacristán– és l'individu de la Transició, el personatge que ha convertit el cinisme, les frases lapidàries, amb una forma de conducta. Que ha utilitzat la màscara de ferro per mostrar-se impermeable davant l'esdevenir d'un món que no li pertany. Ella –María Valverde– és la jove aspirant a periodista, que admira les figures que han creat opinió en el seu univers però que té com a repte la possibilitat de mirar cap a futur, a partir de l'herència de la generació anterior. És Madrid 1987 de David Trueba un intent de passar comptes cap al passat? O és simplement una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està condemnada a acabar-se per deixar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exercici de cinema de cambra on un actor que va ser icona de la Transició –el José Sacristán d'Asignatura pendiente, de Garci– es despulla davant d'una noia, la sedueix i li mostra com el seu cos ha començat a envellir mentre li confessa que ells varen créixer amb un món carregat de pors i prejudicis morals. La radiografia acaba convertint-se en un retrat d'un temps i d'unes conductes.
