Policlínica

Ignoro si això és una crítica o una confessió d'alguna cosa inaferrable, però us asseguro que algunes nits de teatre que s'empesquen aquests cervellets de Temporada Alta són difícils d'oblidar. Per què? Doncs perquè en finalitzar l'espectacle en qüestió, hom queda en un estadi enigmàtic i atordit, com si l'haguessin envasat al buit i etiquetat (17-10-2011) en una carnisseria, amb un rictus dolç i estrany als llavis, de fet, un mig somriure complaent, potser feliç i tot.Reconec que fins dijous desconeixia el significat corderil del que era el teatre físic, però després de veure l'espectacle El cel dels tristos, o la impossibilitat de ser millor persona, l'accepció i el sentit queden explícits, manifestos i esclarissats. Una mescla de gèneres i formes on la paraula i la fisicalitat del cos es combinen aleatòriament cercant i explotant infinites possibilitats d'un llenguatge escènic encara per definir, si és que cal, però allunyat de convencions i qualsevol naturalisme racional. Ells ho anomenen “teatre bastard”. Jo ho veig més aviat com una provocació irònica i divertida, embastada d'incògnita i un cert interès per la mescla anòmala i el joc constant dels elements escènics: text absurd, però amb una lògica intermitent que s'autoalimenta, gestos acrobàtics, dansa, sons excèntrics, objectes quotidians usats distintament, una llum palatreca... rudiments tots ells que interactuen i componen una malla escènica que branda entre l'absurd, l'humor negre i el desconcert. El parament escenogràfic desorienta fortament l'espectador, és un enginy visual i sonor, estrident i anòmal que et fa entrar en el gènere de l'especulació mental, en què cadascú posa bona part del seu imaginari. Una mena de vela plastificada i translúcida que ofega l'espai i l'angoixa. Al fons a la dreta, l'Alfredo Carrión assegut en una cadira de rodes davant d'una taula de so, produint agudes distorsions sonores; un despertador, dues radiografies: pulmons i una dentadura. A l'esquerra, una catifa circular i un telèfon al mig. El sostre plastificat és baix i la llum obaga. Carrión comença a colpejar amb el cap una planxa metàl·lica, el dring grotesc de campana fa aparèixer José Maria Cifuentes (Pablo Molinero). Comença la terapèutica en el chiringuito de los sufrimientos. La sensació és la de trobar-nos en una mena de policlínica esquizoide, una mescla de consulta mèdica mig odontològica mig psiquiàtrica que explota l'univers dels instints humans. Ara bé, no em queda clar a qui se sotmet al tractament salvatge.

Buscar sentit o fil narratiu al desvari escènic pot ser un error, el que té sentit és divertir-se deixant-se portar per la força i el ritme fanàtic de l'espectacle. Ara bé: estem a l'interior d'una ment delirant? És un viatge interior que recorre el desig i la insatisfacció per transcendir a un estat superior, a una nova presència? Per mi la presència nova és paròdica i sorgeix d'aquesta descarada forma nova de riure's absolutament de tot. Un espectacle en certa manera excepcional, inclassificable, amb prou capacitat crítica i entreteniment, valent, i amb un humor irònic negre capaç de segregar el desconcert d'una entranyable humanitat.