“Cal distingir sempre entre persones i corporacions”
Hacia lo salvaje és una metàfora sobre el vostre salt d'una multinacional a les terres ignotes de la independència discogràfica?
No, en absolut, no som tan egocèntrics. De fet, el títol no té res a veure amb el món de la música, que no ens interessa gaire, sinó que està relacionat amb tot allò que és desconegut i misteriós: una fugida de la realitat, des de la perspectiva d'una banda urbana, perquè nosaltres som molt urbanites.
És molt diferent treballar per a una multinacional que fer-ho amb el vostre propi segell?
Més que un segell, Discos Antártida és com una bandereta. Ja existia a l'època de Gato negro / Dragón rojo però no tenia ni nom, perquè som una mica desastrosos i tampoc no donem gaire importància a aquestes coses. En tot cas, a Virgin sempre vam treballar molt a gust i amb plena llibertat, i allà tenim un munt d'amics que ens han vist créixer com a grup i que s'han alegrat del nostre èxit en aquesta nova etapa. Cal distingir sempre entre les corporacions i les persones.
I com heu fet aquest disc?
El vam gravar al nostre estudi, en el centre de Madrid, amb un petit equip i mitja dotzena de músics. Creiem que en el disc es troba l'essència d'Amaral, però al mateix temps no hi trobaràs la segona part de Kamikaze ni de cap altra cançó dels discos anteriors.
Quina és l'essència d'Amaral?
Volem que tot el que fem soni autèntic, vertader, que quedi clar que això està fet per dos músics de Saragossa. És el mateix que passa amb el bon teatre, quan t'oblides que estàs veient una representació i tens la sensació d'assistir a una acció real. És el que busquem.
El disc s'ha editat en CD i en vinil de 180 grams, amb descàrregues digitals de les versions acústiques de les cançons. Passat, present i futur dels formats sonors?
Sí, ara són vigents tots els formats, i per això hem organitzat el disc com si fos un vinil, amb dues cares de sis cançons cadascuna. Han caigut les barreres temporals i geogràfiques de la música. Ara, amb un cop de ratolí, pots escoltar Benny Goodman i T-Rex, i això és meravellós. Quan nosaltres érem més joves també ens fascinava el passat i escoltàvem Hendrix.
Tocareu al Palau Sant Jordi, al festival FNAC, amb Love of Lesbian, Antònia Font, Delafé y las Flores Azules, Iván Ferreiro... Us sentiu ben acompanyats?
Molt. Amb Love of Lesbian ja hem tocat moltes vegades i a Antònia Font els vam escoltar al festival Acústica de Figueres i ens van encantar. També està molt bé el que fa Joan Miquel Oliver en solitari.
Parlant de l'Acústica, què tal l'experiència de Dalí canta?
Va ser un gran repte participar en aquest espectacle, però també era una aposta segura, perquè treballàvem amb l'excel·lent música de Comelade. A més, la plaça de Figueres on es va fer és increïble.
