Ssschubertiada

De vegades, quan vaig al teatre i veig la gent asseguda esperant alguna cosa escènica, penso quin afer existeix entre els homes. Què hi ha entre ells? I em responc que ha de ser la bogeria permanent, més o menys maquillada en els tòpics del bon sentit. És llavors que penso de seguida en Carles Santos com un antídot eficaç contra el blanquet humà.

Schu, schuàb, schubék, schubrallót, schutafót, schubilàndia... Schubernacles humits. Sí, la nova creació de Carles Santos. Com podeu comprovar, per fi ha fet una cosa teatralment sensata, un homenatge a un objecte fonamental de la tecnologia moderna: l'altaveu. I què hi pinta Schubert, en tot això? Per què Schubert? Preguntes sobreres, no cal dir-ho, perquè amb Carles Santos s'hi connecta o no, s'hi pren l'humor i el límit com a joc singular, o bé un s'hi escandalitza o s'hi avorreix sistemàticament. Però, en qualsevol cas, sempre és una experiència única i molt sana el resultat de la qual és tan imprevisible com, personalment, satisfactòria. Sempre en relació amb el grau d'humor que es porti penjat a l'esquena, és clar.

La visió general és un gran altaveu, un tòtem, acoblat dins un enorme quadrat, una presència de tres metres d'alt per tres d'ample amb personalitat, surant damunt l'aigua humida. Una passarel·la el connecta fins al piano encaixat al mig del pati de butaques, un lloc de pas entre l'escenari i la platea o el carrer, si s'escau. Els personatges, el pianista, una actriu, la violinista, i una directora d'orquestra sense orquestra, interactuen puntualment, però queden retirats de l'escenari. L'altaveu, la gran presència protagònica, és autònom: pren decisions, conversa, canta, fa sorolls, s'acobla i té problemes. Què hi farem! L'han humanitzat! Però no té nom i si el desendollen, calla.

Després de l'espectacular Chicha Montenegro Gallery pot semblar un espectacle petit, una mena de divertimento, però la personalitat de Schubert, la seva música –que és l'altre gran personatge de l'obra–, per l'especial veu interna que conté, demana un cert tipus de recolliment escènic. No obstant això és un muntatge amb moments molt sorprenents, alguns d'una bellesa impensada, i d'altres d'una provocació il·limitada. De fet, no sabria dir si tot plegat és un homenatge a l'altaveu, embolcallat per la delicadesa musical de Schubert; o bé, un homenatge a Schubert amplificat per un altaveu pompós i altisonant. L'essència i el geni del creador hi són amb escreix, també amb ponderada brillantor. Ben mirat, és la confrontació plàstica de la música amb el teatre, jugant amb el so delirant de la paraula i barrejant un munt de llenguatges alternatius que, malgrat es compensen no sense dificultat, ho fan amb l'humor irreverent i incommensurable de Carlos Santos.