Vània embriagat

L'Oncle Vània era un dels espectacles que desvetllava més il·lusions i expectació. La possibilitat de veure per primera vegada a Girona un Txèkhov vessat en llengua original, interpretat i dirigit per russos, generava somiades amalgames d'optimisme. Però deixeu-me pintar un fil d'ombra a la llum del sol. Què ho fa, que n'esperéssim tant? Deu ser el nostre provincianisme o un engany propagandístic? Ens diuen que el director d'escena Lev Dodin és un mestre, que la companyia del Maly (petit) Drama Teatr de Sant Petersburg és prestigiosa, que la producció fa justícia a l'obra del gran escriptor... Tot això són arguments de pes universal. Però res s'acompleix, i acabem formant part del desassossec que recorre la torbada ànima de Sònia: tristesa, decepció i renúncia.

Txèkhov és un artista incomparable, sempre afí, una mena de pintor de la vida, però que té l'avantatge intel·ligent de ser comprensible, minuciós i cristal·lí. En els mínims detalls s'hi aplega tota la vida, un món embastat de subtilitat i senzillesa, evocador, pel flux riquíssim amagat en el subtext, que altera substancialment el destí dels seus personatges. Sembla un autor fet a la mida de tothom, però especialment per a la intimitat, pel seu tint clarobscur i melancòlic que tant es balanceja entre la vida i la mort. Tanmateix, si alguna cosa no li escau és la frivolitat. Txèkhov és un autor aliè a tota afectació, vulgaritat o altisonància, i qualsevol falsedat en aquest sentit resulta un turment.

I aquest és un dels problemes de la posada en escena, el to actoral de tot l'espectacle, l'aire superflu i de melodrama, barraler, artificiós i de pallassada, específicament Vània i Sofia. Això sí, amb dues excepcionals interpretacions, la de Sònia i el doctor Astrov, que semblen mons interiors a part, que s'enduen la funció. També m'agrada el sentimentalisme nin de Telegin, una bona paròdia del poble rus. El conjunt és un vaivé, actoralment desendreçat, amb un tempo sense esma i que només funciona puntualment. Poques vegades s'hi crea l'aire txekhovià.

Curiosament hi ha el decorat, però no l'atmosfera, sense la qual es desvirtua el fons d'aquest text sensacional. I és que entre els personatges passa poca cosa, tot resta en un pla molt superficial, de comedieta amarga. I ha moments estranys; d'altres, fins un pic ridículs. Estranys són els monòlegs dirigits directament al públic, trencant la convenció i la veracitat; ridícul, el personatge de Vània i la patètica escena dels trets. També n'hi ha algunes d'admirables i colpidores, com la borratxera musical d'Astrov i la portentosa escena final de Sònia, que fa una cosa admirable: mentre diu unes paraules que són d'una estoica acceptació, amb l'actitud del cos i el to de veu les contradiu, és una lluita interna desesperada, pura desolació contra el malversar la vida. És l'únic moment d'autèntica emoció, l'escolament impàvid d'una ànima que renuncia definitivament a la felicitat.