El gust agre de la terra

Fa sis anys, Edicions de 1984 va rescatar de les llibreries de vell una obreta aparentment anodina, sorprenentment deliciosa, d'un autor que amb prou feines coneixien quatre estudiants de filologia i el poeta Enric Casasses, que en va assumir amb entusiasme l'edició i el padrinatge. L'estrella amb cua, del gironí Eduard Girbal Jaume (1881-1947), mai reimpresa des que es va publicar per primera vegada el 1919, va convertir-se en una de les revelacions literàries més inesperades del 2005, i va servir perquè més d'un busqués al mapa un poblet recòndit del Bages, entre Súria i Cardona, que l'autor havia escollit per plantar-hi els seus rústics personatges, gent de camp, de missa i de mercat, supersticiosos, murris i mortals. Quan l'any següent va aparèixer, també en edició de Casasses i de nou a iniciativa de 1984, La tragèdia de cal Pere Llarg, el segon títol del cicle narratiu planejat per Girbal Jaume i el més ambiciós, molts lectors ja sabien que aquell “desert de món” de mal localitzar que l'escriptor encobria amb el nom d'Oratjol de la Serra era Salo, que el formaven tretze casucones baixes i que al voltant s'hi feien en abundància la mel de romaní, la farigola i els mals casaments.

Faltava, però, el primer volum de la sèrie, el que el mateix Girbal Jaume va concebre com un “aperitiu” de les dues novel·les principals (en faltaria encara una altra, La cuaranya, que l'escriptor no va concloure mai), una col·lecció de “proses silvestres” per acompanyar el lector en el descobriment dels tipus i els paisatges que formen el món obac i pedregós d'una tetralogia que ben expressivament Girbal Jaume havia batejat com L'agre de la terra. Finalment, arriben ara amb tamborinada de nova troballa la vintena de proses que Girbal Jaume va batejar amb el nom del seu poble imaginari, Oratjol de la Serra, aquell racó de món que ell mateix va descobrir a Salo, com el narrador del seu llibre, perquè un dia el metge va recomanar-li un retir feréstec per preservar la salut de les seves pròpies filles.

Aquest cop, de l'edició se n'ha fet càrrec Agnès Prats, dins del projecte de recerca de la Universitat de Girona El naixement de l'escriptor periodista a Catalunya (1909-1936). De nou, com havien sabut reconèixer-hi dos autors tan literàriament allunyats com Josep Pla i Víctor Català, esclata en aquestes estampes rurals un llenguatge d'una vivesa sorprenent, minuciós, vibrant i ric, una prosa “sense bonys ni pestilències”, li agraïa l'escalenca, però amb una saludable inclinació, i aquesta és la seva modernitat, a la sornegueria i fins i tot l'humor titil·lant amb què descriu uns personatges i unes situacions, siguin còmiques o dramàtiques, amb “pinzellades de traç gruixut”. Prats, que presentarà l'obra dimecres que ve a la Llibreria 22 de Girona, amb el professor de la UdG Xavier Pla, afirma que Girbal Jaume fa present un món en transició, “on conviuen antigues formes i creences amb una nova realitat enlluernadora que s'imposa a cops de mall”, i el fa present des de dins mateix de la narració, a mesura que de fet el narra, per tal de donar a tastar al lector “aquell baume finíssim de mel de romaní i aquella aspra roentor d'oliva verda que són, que vàrem quedar en dir-ne, L'agre de la terra”, segons declara el mateix autor a la seva nota epilogal.

Fill de l'historiador Enric Claudi Girbal, que va ser director de la Revista de Gerona a finals del segle XIX, Eduard Girbal Jaume es va identificar sempre com a empordanès, a pesar d'haver nascut al carrer de la Força i d'haver viscut tota la vida lluny de terres gironines: a Alacant, ben aviat, després de quedar orfe en pocs anys de pare i mare; a Barcelona, on va entrar a la redacció de La Veu i va guanyar tots els premis de poesia jocfloralescos haguts i per haver, i a Salo, naturalment, on descobriria la seva vena com a prosista escrivint, en plena insolació noucentista, uns quadres rurals excepcionals i, en tal moment, molt poc valorats.