Vampir contra zombi
Era un metge amb prestigi. Sol·licitat, reconegut i amb un sou com Déu mana. Hagués pogut passar a la història com un professional admirat que ha donat petites i grans alegries a la gent rica i pobra, més o menys anònima. Un repartidor d'alegries i servidor dels pacients que precisen ajuda per suportar el dolor. En definitiva, una persona tan necessària com les altres perquè el món, dia a dia, sigui una mica millor.
Però va caure en desgràcia. Un dia va acceptar la feina que li havia de solucionar les seves ambicions econòmiques de per vida: tenir cura de les angoixes, maldecaps, addiccions i estressos d'una de les persones més malaltes del planeta, Michael Jackson. Era un repte. Una autèntica lluita. O un impossible, una inutilitat. Si això ho sabia des del començament o no, és cosa seva. I si va ultrapassar les intencions lucratives per sobre de les sanitàries, també.
En tot cas, la justícia ha dictat que és el dolent. Ara ja no és un metge amb prestigi. Ara ha passat a la història amb majúscules per haver estat l'homicida involuntari de l'estrella del pop més gran que ha existit després dels Beatles i Elvis Presley. I conseqüentment la memòria popular el convertirà en un personatge fosc, condemnat com el miserable xuclòpter que va anar massa enllà per extorsionar el mite més famós fins a l'últim dòlar.
La pel·lícula es diu Vampir contra zombi. El doctor Conrad Murray és el vampir, el que xucla la sang al zombi, i Jackson és el zombi. En tots els sentits. Un monstre a dalt i fora dels escenaris. El zombi de Thriller i el ninot malaltís tenyit de blanc-i-negre que va ser acusat de pederasta. El mateix que va escriure pàgines d'or al costat dels grans del rock, i el que ara comparteix aparador de disfresses de Halloween al costat de Frankenstein i el comte Dràcula.
