Ascendir fins al setè cel

Els contratenors formen part de ple dret del sistema estel·lar de l'òpera, i per certificar-ho només calia contemplar la llarga cua d'espectadors que esperaven Philippe Jaroussky en acabar el concert al Liceu, cua doblement justificada per la sensacional actuació del francès. Sense l'hedonista sensualitat d'un David Daniels o la penetrant intensitat d'un Bejun Mehta, Jaroussky desplega un timbre més cristal·lí que assoleix una plenitud lluminosa en el registre superior. Amb suma intel·ligència musical, el músic gal ha sabut trencar amb l'etiqueta d'angelical, i si un volum moderat no sembla que el predestini a curt termini als grans herois händelians, una tècnica superior amb la qual ataca amb una fluïdesa extrema les agilitats més embogides (sense l'efecte metralladora d'alguna famosa mezzo) li permet abordar amb tremp les àries més enèrgiques.

El programa presentava una àmplia panoràmica sobre la producció operística de Händel, des de l'inicial Almira fins a la penúltima Imeneo, amb títols consolidats i dues rareses, el pasticcio Oreste i la serenata Il Parnasso in festa, que obrien la vetllada amb Jaroussky que posava el llistó a un nivell altíssim que no va baixar en cap moment. El contratenor va fer justícia a la miríada d'afectes de la música de Händel, ja fos el plany commovedor d'Orfeo en la citada serenata, la desesperació de Radamisto, l'exultació (a un temps insà) d'Ariodante o la dolçor de Ruggiero a Alcina.

Jaroussky no va estar sol, tenia al seu costat el luxe de l'Orquestra Barroca de Friburg liderada des del violí per Petra Müllejans, coprotagonista amb tots els honors de l'èxit. Porpora i Rinaldo van ser les propines abans que Jaroussky ens enviés flotant al setè cel amb un extàtic Ombra mai fu. I encara no n'hem baixat.