art
istades
Hi serà, Jordi Benito, al MNAC?
Ara que ja sabem del cert que els nous rectors del MNAC estan decidits a trinxar els límits cronològics del museu per convertir-lo en el contenidor preferent de l'art català de tots els temps, inclosos els actuals, reconforta pensar que per fi algú tindrà sensibilitat per artistes tan marginats com Jordi Benito. Diem Jordi Benito com podríem dir el nom de moltíssims més artistes. Per desgràcia, al nostre país sembla, o els ho sembla a molts, que entre Tàpies i Barceló no ha passat res.
Un llibre
Ens ve al cap el nom de Jordi Benito perquè recentment s'ha publicat un llibret que reivindica el seu llegat d'accions incòlumes, un curiós paquet d'intervencions artístiques vaporoses que “restaran per sempre sanes i estàlvies pel motiu, sobretot, de llur inexistència dubtosa”. Accions paraparèmicament ictòpiques de Jordi Benito és un petit opuscle editat pel Museu de Granollers i la Nau Côclea amb textos de Carles Hac Mor i imatges de Vicenç Viaplana. Una publicació de lectura excitant que es capbussa en l'univers desfermat d'un dels artistes conceptuals més radicals. Jordi Benito (Granollers, 1951-Barcelona, 2008), el membre més jove del Grup de Treball, va ser pioner del body art, de la performance i de la instal·lació a Catalunya i a Espanya. Per molt menys n'hi ha que han entrat per la porta gran de la història de l'art.
La “inexistència dubtosa” d'aquestes d'accions tan brutals és el de menys si es té en compte, com bé diu Carles Hac Mor a la introducció, que Benito tenia dues obsessions contradictòries: “La de voler fer art i la de no voler-ne fer.” I quan en feia era una fera desbocada: “Tocant al perquè del sacrifici immanent a la meva obra, ben mirat aquest hi és per tal com a les meves accions tot és real: si hi pinto, ho faig amb sang de debò; si hi ha un cadàver humà, es tracta d'unes despulles veritables; si hi faig cara de patir o de marejat, és que realment pateixo i que em marejo de veritat; si hi ha algú penjat a la paret, no és pas un ninot, sinó una persona ben viva, tot i que potser resta immobilitzada; si hi ha una escultura minoica, aquesta és autèntica; i així amb qualsevol altre element”, confessava en una conversa amb el mateix Carles Hac Mor, el 1987.
Una exposició
Al Museu de Granollers s'estimen molt Jordi Benito. De fet, en custodia gran part del llegat d'obres. Tot i l'escanyament pressupostari que deu patir, com pateixen tots els museus del territoris tan deixats de la mà de Déu, ha organitzat una exposició temporal, però de llarga durada, que els nous responsables del MNAC farien bé de visitar si, com prometen, volen construir, ara sí, un veritable Museu Nacional d'Art de Catalunya.
L'exposició Meridià Granollers anys 70. Art de concepte i acció rescata un període d'agitació cultural esplendorós a la ciutat vallesana, que es va erigir en l'epicentre de la renovació artística a Catalunya. “L'art conceptual al país com a moviment artístic va esclatar públicament a Granollers”, defensa la comissària, Pilar Parcerisas. Les noves pràctiques artístiques van esclatar a Granollers el 1971 amb les instal·lacions pioneres a la Porxada i amb la I Mostra Internacional d'Art. Homenatge a Joan Miró, acompanyada del I Concurs d'Art Jove, que per primera vegada va reunir un gruix important dels artistes que van formar part de la generació de l'art pobre i conceptual a Catalunya (Carlos Pazos, Ferran García Sevilla, Àngel Jové, Joan-Pere Viladecans, Sílvia Gubern, Lluís Utrilla i Josep Ponsatí, entre d'altres).
Per cert, s'ha editat un catàleg meravellós que rebla el clau d'un intens treball de recerca documental que ha anat a càrrec de Cristina Masanés.
No, dues exposicions
Encara no marxem de Granollers. Jordi Benito sentia una gran admiració per Tàpies i la seva obra. L'any 1977, va ser el seu còmplice en la realització d'una obra molt especial, avui tota una icona de la col·lecció d'art contemporani del museu granollerí. Estem parlant de l'A o Gran A de Tàpies. Aquell any, el Museu de Granollers va presentar l'exposició ACC1. Art Contemporani Català 1. Joan Brossa, Joan Miró, Antoni Tàpies, una aventura empesa per Benito i un altre infatigable artista de la ciutat, Vicenç Viaplana, llavors fidels col·laboradors del museu. Tàpies es va implicar moltíssim en l'exposició i la va expandir amb la creació d'una peça singular, una gran escultura amb la lletra A, de gairebé tres metres d'alçada.
L'exposició A. Tàpies a Granollers, 1977, oberta al públic fins al 8 de gener, rellegeix el procés de creació d'aquella obra a través d'una vintena de fotografies inèdites, a més de documentació diversa de l'època i de l'exposició ACC1.
