Triangle de comèdia

John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus somnis i se li planteja la disjuntiva, ha de decidir-se per una o per l'altre, i vet aquí que ja tenim el conflicte servit en aquesta peça que el dramaturg Mike Bartlett (Oxford, 1980) va escriure el 2009 i va titular de manera molt provocativa Cock (Polla). Va ser precisament aquest títol el que va despertar l'interès de l'actriu i directora Marta Angelat: “Vaig tenir curiositat per saber què hi havia al darrera d'allò –diu Angelat–, i m'hi vaig trobar una comèdia amb diàlegs brillants, àgils, que no donaven treva a l'espectador i d'una temàtica molt contemporània en la manera de plantejar-la, amb personatges molt interessants que em van atrapar.” Angelat, que estrenarà l'obra avui (21 h) i demà (18 h) a la sala La Planeta de Girona, no vol desvetllar gaire coses de la història per no rebaixar l'interès del públic o explicar alguna cosa inconvenient que esguerrés l'expectativa, només explica que la temàtica són “les relacions, la manipulació que es port produir en aquestes i determinats problemes amb la identitat, que a vegades és possible estimar dues persones a l'hora”. Identitat sexual? “No, no es planteja mai, no es teoritza en cap moment si l'homosexualitat és una opció més bona que una altra o al revés, sinó que es consideren igual de vàlides, la tesi no va per aquí, i això em va interessar. Es tracta únicament d'una decisió i l'evolució de com s'arriba a prendre aquesta decisió.” Per a Angelat es tracta d'una comèdia “però entesa d'una manera no convencional, ja que té un final àcid i el plantejament de la qüestió és igualment àcid”.

Bartlett trasllada a Cock la temàtica de la parella heterosexual a la parella homosexual, amb una sèrie de rols que es repeteixen. S'arriba a la conclusió que els problemes que afecten la parella no són massa diferents.

Angelat, que afirma que va descobrir la peça per internet, compta en el repartiment amb Pau Roca i Mar Ulldemolins, amb els quals ja va presentar Londres a Temporada Alta l'any passat, a més d'Albert Triola i Carles Velat. L'element nou és que tots ells han format companyia, La Marroneta, que és la que produeix el muntatge. Aquesta és una mostra de les complicitats que es van teixir a Londres, i Marta Angelat explica que Triola i Velat, els darrers a afegir-se al projecte, han encaixat perfectament.

L'estructura de Cock barreja el present, en una escena final, a temps real, mentre que els passatges anteriors són un passat pròxim indefinit. La qüestió cronològica no hi té massa transcendència, i la directora explica que una de les poques acotacions que fa l'autor és que no hi hagi escenografia, mobles o objectes “de manera que és tot força atemporal, només hi ha escenes que situen l'espectador en una història concreta i en un moment determinat, i a partir d'aquí entrem en l'escena final, a temps real”. Angelat explica que, essent així, el treball interpretatiu és bàsic, com ja ho va ser en el seu moment a Londres: “És bàsic, ho és tot, són ells amb el seu cos i la seva veu, i te n'adones que funciona, perquè quan les situacions són potents així com la interrelació amb els personatges, no cal, t'endús sobretot la història. De fet és el que més m'interessa quan dirigeixo, els actors i la feina d'aquests.”

El procés ha estat laboriós, segons explica Angelat –“hem anat molt endavant i endarrere”, diu–, perquè el text no té acotacions, només hi ha diàleg i les situacions es poden imaginar de moltes maneres, de manera que cal construir-ho amb la dificultat afegida que no hi ha objectes: “La complicació ha estat trobar coherència a tot i que s'expliqués per si sol; això ha estat el que hem treballat i la dificultat ha estat el repte, l'al·licient, perquè has d'inventar i fer que tot lligui, de manera que hi ha una vessant molt creativa.”

La directora afirma que el ritme, un element clau en una comèdia així, amb diàlegs àgils i punyents, sempre l'ha obsessionat: “En qualsevol funció em preocupa, que tingui el ritme que demana el text. Crec que el tenim, ha estat un objectiu, però ara necessitem l'element definitiu i indispensable, que és el públic.”