Salvem el cinema

De vegades crec que la missió del crític és queixar-se, passi el que passi. Potser per això ara em trobo amb una cartellera plena de grans noms, segurament la més potent des de fa molts mesos, i em sembla que cap d'ells ha donat precisament el millor de si mateix en les seves respectives pel·lícules: ni els germans Dardenne (El niño de la bicicleta), ni Roman Polanski (Un déu salvatge), ni Lars von Trier (Melancolía), ni David Cronenberg (Un método peligroso) no arriben a les excel·lències d'altres temps, crec jo. I per això l'aparició d'una opera prima com Attack the block, de Joe Cornish, em sembla una benedicció, una veu realment pròpia que porta el cinema comercial cap a extrems de creativitat i sinceritat absents de les calculades –encara que suggeridores i sofisticades– propostes dels grans mestres. Attack the block sorprèn i meravella perquè fa el que sempre han fet els més avançats: partir de la tradició per tal de renovar-la i apropar-la al seu temps.

El material no promet res de bo: una comèdia de ciència-ficció adolescent, una invasió extraterrestre, una colla de nanos lluitant per defensar la terra. Però l'espontaneïtat alegre i confiada de Cornish respecte a aquest punt de partida, la manca de prejudicis, li atorguen una frescor inoblidable. I és així com Attack the block passa a ser moltes més coses: una història d'iniciació, una reflexió metafílmica sobre la generació Spielberg, una constatació de la fina línia que separa avui dia els gèneres, fins i tot allò còmic d'allò dramàtic o tràgic... Vida i ficció es barregen, i la seva energia devastadora deixa un pòsit amarg, com si després de l'aventura arribés sempre el desencís. Però també l'alegria del cinema, del primer cop: Attack the block desperta les consciències.