Circus

Ingènuament pensava que la mort era la prova exacta que som éssers ridículs, i que, ben mirat, aquesta tenia si més no l'avantatge tranquil·litzador de produir silencis llargs i definitius. Però ara aquesta esgarrada teoria sembla del tot inconsistent. La genial companyia Escarlata Circus va demostrar que això de morir tampoc és definitiu, que l'alè vital és del tot incansable i que desenfrenadament perdura, com Pugilatus demostra a la perfecció. Ara bé, si per contra em dieu que sí, que som tots morts, aleshores deixeu-me abraçar la humanitat sencera perquè, més enllà de l'anècdota finidora, el divertiment i les emocions perduren.

Què és Pugilatus? No ho sé pas. Quelcom personalíssim. Un ritual. Probablement una broma més del distorsionat i enigmàtic univers estrafolari dels Escarlata Circus, un altre enginy esparpillant i antisofisticat d'aquesta fantasia que pot arribar a ser el teatre quan fabrica mons paral·lels i n'esborra les línies lògiques, que rebrega un llenguatge inversemblant i un naturalisme contraposat i absurd, també un humor amable, amb brolls esclatants, però capaç d'entristar el més rude. Un cerimonial que suggereix callar mentre parla o parlar calladament sobre el que no hi ha res a dir. Beckett adoraria Escarlata Circus.

Vetlla mortuòria: públic a les bandes, un quadrilàter de fusta al mig, barres de ferro a les cantonades, al capdamunt quatre altaveus, un sac de boxa diminut, una tovallola llardosa, una escopidora, una escombreta, un trofeu i una safata al damunt amb pernil llescat. Un petit llum penja. Un cadàver rígid, el del Gras, que s'està horitzontal, recolzant, cap i peus, en dos tamborets. Música allunyada, repetitiva, com d'un disc ratllat. El Prim remuga i plora a la siciliana. Inintel·ligible. Esplèndida atmosfera. Ben aviat l'absurd més rellevant s'enfronta a la mort irrellevant. De fet se'n foten d'aquesta en reviure, se la sublima, se'n gaudeix d'una manera hilarant, se l'assaboreix perquè té gust de maccheroni i pernil salat, s'hi balla, s'hi combat i s'hi juga; finalment, però, després de veure com aquest parell s'estimen amb bogeria, simbòlicament, se l'abraça de nou, en un procés de trasmudament poètic i meravellós. I esdevenen clowns, pallassos que moren per estar-se, probablement, lluny de la vida. En aquest petit univers tot es va transformant sense saber com, perquè no hi ha causes aparents de res, les coses, senzillament, s'alenen i passen, tot és tan simple i senzill com absurd i amable, però destil·lant una humanitat que desborda tendresa. No sabria com definir l'estil particularíssim dels Escarlata Circus, però ho faré. Per mi han inventat “l'estrambotisme poètic”, un collage íntim, hilarant i aclaparador, capaç de contrastar i configurar l'arc essencial dels més delirants estats emocionals.