Una vida en blanc i negre

Jo no sé si a Carles Torras li agrada molt o no el cinema de Martin Scorsese i David Lynch, però el fet és que Open 24h –el seu segon llargmetratge en solitari després de Trash (2009)– sembla l'inesperat matrimoni entre Taxi driver i Cabeza borradora. Paisatges d'inspiració postindustrial, travessats per un personatge que treballa de nit, com a guarda de seguretat en una ferralleria, i que va entrant en una espiral psicòtica vertiginosa. Motius no li'n falten: un pare alcohòlic i sempre en samarreta imperi, un germà malalt i una vida de merda són suficients per conduir-lo a la catàstrofe. I si, a més, Torras el tanca sempre en espais claustrofòbics, en plans aclaparadors i repetitius filmats en un contrastat blanc i negre, llavors no hi ha dubte: és un film voluntàriament negre, molt negre, amb un munt de referents, encara que alguns siguin inconscients: a més de Scorsese i Lynch, un no pot deixar de pensar en determinat còmic apocalíptic, per exemple.

Torras pretén descriure la quotidianitat del protagonista, però el to no acaba d'estar a l'altura d'aquest desafiament. I llavors la pel·lícula deixa veure el seu entramat involuntàriament costumista, teatral, com si els directors d'aquí no puguessin desprendre's d'uns determinats tics: els diàlegs, les situacions, fins i tot la planificació de les escenes amb la família, amb l'advocada, amb el metge, etc., transmeten una sensació artificiosa que es contradiu amb el registre neutre i sec de la resta. El resultat és una pel·lícula pertorbadora, impactant en la seva capacitat de síntesi –només 70 minuts de duració–, que hagués guanyat encara més punts amb una mica més de contenció i seguretat en si mateixa, en el seu atractiu plantejament.