Niciesa

Passar vergonya aliena en un teatre és una experiència que no recomano gens. Es crea una situació molt violenta. Durant la funció de Cock va passar exactament això. Es tracta d'una obra extremadament vulgar del dramaturg anglès Mike Bartlett. Sota una pàtina de pretesa comèdia s'hi amaga un text simplista i trampós fins a la medul·la, carregat de prejudicis sobre l'homosexualitat, d'idees estúpides o manipulades sobre la identitat sexual per provocar, de la manera més grollera possible, la rialla que brolla de l'astracanada. El plantejament del despropòsit és el següent: un home ha de triar entre la seva parella actual, un altre home, i una dona de la qual se n'ha enamorat; però és incapaç de prendre una decisió. La prèvia prometia diàlegs àgils, enginyosos, una comèdia de gran volada amb situacions còmiques servides a un ritme trepidant, que no donen temps a respirar a l'espectador i, en el súmmum de la pretensió, que parla sobre la identitat. S'havia dit que la peça transcendeix el seu títol provocatiu, Cock (‘Polla'), per esdevenir un entreteniment eficaç i intel·ligent. No s'havia estrenat mai al nostre país. Potser no s'hi hauria d'haver estrenat mai. Potser Mike Bartllett hauria d'haver viatjat fins a Girona i assistir al combat de dramatúrgia protagonitzat per Guillem Clua i Jordi Galceran i hagués après quelcom sobre com es construeix una comèdia, sobre com fer que un text sigui àgil, amb diàlegs picats, amb ritme, carregats d'humor intel·ligent, que retrata en clau d'humor una relació homosexual, que no difereix gaire d'una heterosexual pel que fa a l'essencial. Si ho hagués fet, no hauria tret del calaix, mai de la vida, una peça tan summament intranscendent i maldestra com Cock, en què tot està mal construït. Els personatges que presenta Bartlett són caricatures, una colla d'immadurs infantiloides que és impossible agafar per enlloc. No és d'estranyar, doncs, que Pau Roca, que no tenia el text interioritzat, faci un protagonista que passa desapercebut, insuls, pusil·lànime, el contrari que Albert Triola, que opta per la sobreactuació i per fer un homosexual estereotipat, histèric, histriònic, insuportable, mentre que Mar Ulldemolins és la tercera en discòrdia. Especialment ridícula, en tots els sentits, és l'escena en què el protagonista descobreix –oh, sorpresa!– que les vagines tenen pèl (!?). En aquest punt exacte de la funció, el més sensat és aixecar-se i marxar. Marc Rodríguez i Ernest Villegas van necessitar només tres hores per construir dos homosexuals fantàsticament ben definits al torneig de dramatúrgia –text :-), de Guillem Clua–, mentre que Roca i Triola han necessitat tot un procés d'assajos i no se n'han sortit. De fet, el text tampoc donava cap oportunitat. Diran que la gent reia. Aquest és el drama, que l'estultícia, la niciesa, convida a la hilaritat. Ha estat el pitjor espectacle del festival, amb diferència.