L'últim Palau picassià
Surt publicat el quart i darrer volum de la monografia monumental de Palau i Fabre sobre l'artista malagueny, centrat en el període al voltant del ‘Gernika'
Palau i Fabre buscava la correlació entre text i imatge, com si fos una banda sonora
El 8 de gener del 1927 Picasso es passejava per les galeries Lafayette de París quan va veure una voluptuosa noia rossa que estava triant un coll postís, que li va cridar l'atenció. La va esperar a la sortida i li va etzibar sense miraments: “Senyoreta, teniu un rostre interessant. Voldria fer el vostre retrat. Sento que farem grans coses junts. Sóc Picasso.” La noia era Marie-Thérèse Walter, de només 17 anys, que es convertiria en l'amant del pintor (aleshores ell era casat encara amb la ballarina Olga Kokhlova) i amb qui tindria la seva filla Maya.
Aquest és el punt de partida, gairebé de novel·la romàntica, del quart i últim volum de la gegantesca monografia de Josep Palau i Fabre (1917-2008) sobre el pintor, sota el títol Picasso 1927-1939. Del Minotaure al Gernika.
Palau tenia enllestit el manuscrit ja fa deu anys, però no ha estat fins ara que el volum ha vist la llum gràcies a la voluntat de l'editorial Polígrafa (que ja havia publicat els tres llibres anteriors) i la col·laboració de la fundació de l'escriptor de Caldes d'Estrac. La publicació culmina, doncs, la ingent i detallada narració de Palau sobre Picasso que, malauradament, no va tenir temps d'arribar fins al final de la vida del pintor.
Feina obsessiva
Aquesta és la feina, gairebé obsessiva, d'un home que admirava fins al moll de l'os al seu biografiat. Hàbil barreja de biografia i assaig artístic, amb moltes referències tant socials com polítiques, literàries i culturals de tota mena, l'obra avança amb gracilitat per la vida i obra picassiana, relacionant-les en tot moment perquè ja ho deia el marxant Kahnweiler que tota l'obra de Picasso és autobiogràfica. Aquest volum, que surt de moment en el seu original català, castellà i anglès, passa per moments crucials de la trajectòria de l'artista: els fantàstics retrats de Marie-Thérèse i més tard de la seva següent amant, la fotògrafa Dora Maar (amb la sèrie de Dones plorant); l'esplendor del gravat picassià amb sèries com la Minitauromàquia; les primeres experimentacions amb l'escultura, en part animades per la seva relació amb Juli González; l'any (de l'abril del 1935 al 1936) que para de pintar i es dedica exclusivament a escriure; i sobretot, durant la Guerra Civil, el seu compromís amb la República que culmina amb la peça estel·lar del període, el Gernika. No és estrany, que sigui el viatge del simbòlic mural als Estats Units el que finalitzi aquest volum.
Però per arribar a aquest final tardà, però feliç, les coses no han estat gens fàcils. En vida de Palau i Fabre no va ser possible tirar endavant el projecte, tant per motius econòmics com per la mateixa idiosincràsia de la manera de treballar de l'autor. Ho recorda Joan de Muga, de Polígrafa, que recorda que Palau era molt gelós de la seva obra.
Hi havia una altra dificultat afegida. Com havia fet amb els altres volums, Palau tenia la intenció de construir la maqueta del volum manualment, en un mètode que, a hores d'ara pot semblar primitiu, però que assegurava l'exacta correlació entre text i imatges de les obres. L'editor de l'actual volum, l'escriptor i expert en Palau Julià Guillamon, explica que l'autor volia “el text i les imatges en paral·lel, com si fos la banda sonora d'una pel·lícula”.
Malgrat la dificultat del mètode, finalment, s'ha optat per fer el mateix amb aquest últim volum. Guillamon, en col·laboració amb Alícia Vaquerizo, de la Fundació, s'hi han dedicat de ple durant un any sabent que “segurament Palau ho hagués fet d'una altra manera, però sent fidel al seu esperit”.
La catalanitat de Picasso, gran aportació
“Una de les grans aportacions de Palau és descobrir la catalanitat de Picasso”, explica Julià Guillamon. Des del primer volum, Picasso Vivent, Palau va accentuar aquest aspecte del pintor, que ara torna a sorgir en el nou llibre, que avui es presenta al Museu Picasso. Un exemple és quan Palau veu la forma d'una finestra de la plaça del Rei de Barcelona en un gravat de la Minitauromàquia o la verge que corona l'església de la Mercè en un dibuix d'una forma femenina.