Mario: un dels nostres

Enguany es compleixen 30 anys de l'aparició del primer joc de Mario, la gran creació del dissenyador Shigeru Miyamoto, pioner en el gènere de les plataformes. Actualment una icona cultural, Mario es va estrenar el 1981 en una màquina Arcade programada a corre-cuita sota el títol de Donkey Kong.

El joc, però, té uns referents culturals força curiosos que es remunten a l'Amèrica del Nord dels anys trenta del segle passat. El 1933 es va estrenar als cinemes el film Donkey Kong, una superproducció de catàstrofes animals i amour fou. Però no va ser l'única estrena que va impactar el públic. Els germans Max i Dave Fleisher, que el 1917 havien patentat el rotoscopi –una eina per animar dibuixos– adaptaven el còmic Popeye en una sèrie de curts per al cinema.

El 1934 estrenen A dream walking, una meravella tècnica de ritme i surrealisme: tenim, d'una banda, un triangle amorós: Popeye, el mariner; Brutus, un animalot de barri, i Olívia, una noia anorèctica. Tots tres dormen al mateix edifici. Olívia és somnàmbula i surt per la finestra fins a un edifici en construcció on Brutus i Popeye es barallaran per salvar la seva estimada. Tenim bigues, escales, elevadors i un fort risc de caiguda lliure, tot magníficament sincronitzat amb la melodia Did you ever see a dream walking, un èxit del moment popularitzat per Bing Crosby.

El dissenyador de videojocs Shigeru Miyamoto va nèixer el 1952 a Sonobe, a prop de Kyoto. Tots els grans creadors tenen un moment d'èxtasi iniciàtic, durant la infància. Aquest moment va arribar a Miyamoto en descobrir una cova a prop de casa. Com molts japonesos en la postguerra, va créixer culturalment amb productes nord-americans. Cinema, televisió i còmic. De fet, ell volia ser dibuixant de còmic. És per això que no ens ha d'estranyar que quan entra a treballar a Nintendo empri per al seu projecte dos referents clàssics com King Kong i Popeye. El resultat serà Donkey Kong.

Si cerquem a Youtube A dream walking podrem veure les semblances de Donkey Kong amb aquesta joia de Max i Dave Fleisher. Un edifici en construcció, rampes, escales, elevadors. Brutus ha estat substituït per un King Kong baixet, la noia és un simple objecte de desig, i Popeye és un treballador d'edat mitjana, com qualsevol de nosaltres. De fet, si el gènere inaugurat per Miyamoto es diu plataformes, és per que està ambientat en el món de la construcció.

Mario, a Donkey Kong, es diu Jumpan. Però aquest mateix personatge tindrà joc propi i serà rebatejat amb el nom del propietari de l'edifici de Nintendo on es va programar el clàssic que sustentarà un imaginari que de moment té trenta anys.

Donkey Kong tindrà joc propi. I Mario adoptarà Luigi com a germà gairebé bessó. Super Mario Bros barreja l'imaginari cavernari iniciàtic de Miyamoto amb la trama bàsica de Popeye: Koopa, una tortuga d'inspiració cultural japonesa, és el nou antagonista. Com en els curts dels Fleisher, el malvat sempre segresta l'heroïna –ara es diu Princessa Peach, és a dir, Préssec, en contraposició a l'Oliva del còmic– i Mario l'ha de rescatar. En lloc d'espinacs hi ha bolets. Mario, com Popeye, és un tipus normal que adquireix poders especials en ingerir un aliment extraordinari. Si Popeye es torna fort, Mario creix, dispara boles de foc, es torna invisible o vola.

Mario és un dels nostres. La clau del seu èxit rau en la perfecció de les mecàniques de joc, de la mateixa manera que el cinema còmic nord-americà va explotar les coreografies de l'slapstick. I és que els jocs de Mario en tenen molt, del cinema mut. Mario podria ser Buster Keaton o Harold Lloyd. No és guapo, no és fort, és un treballador no especialment qualificat, porta bigoti i gorra. El seu èxit depèn tan sols de la nostra habilitat. Una habilitat tan senzilla com una pista americana o una cursa d'obstacles. Perquè d'això es tracta, d'anar superant obstacles món rere món fins a recuperar la princesa i, de pas, recopilar algunes monedes d'or. I aquest propòsit, transcendeix edats i fronteres.

Som davant d'un tipus planer, sense conflictes morals. Però com en qualsevol conflicte freudià, sempre acaba apareixent el nostre costat més obscur, allò tenebrós. Aquest és Wario, resultat de capgirar la inicial. Wario apareix com a nèmesi de Wario a Super Mario Land 2: 6 Golden Coins. Però com tot bon personatge, creixerà i adquirirà protagonisme en jocs com Wario Land i la sèrie Wario Ware, una pila de proves políticament incorrectes, de “fase anal” o plaers primaris. I és que, en fi, tot es pot resumir en dos conceptes: l'amor i la caca...